16 de juny, 2011

Aneu jugant, aneu.

L’exercici de funambulisme, passant la maroma, els uns i els altres, ha acabat malament. Els equilibristes han caigut daltabaix. Cal comprendre les causes de la indignació, prudents amb les mogudes. No, sí les manifestacions són pacífiques, llenguatge gestual. I així, fent veure que no veiem el que veiem, el que veiem a venir, tots anàvem passant la maroma.

De cop s’ha trencat el tel i ha aparegut la crua realitat del rovell de l’ou. El que no volem és el sistema! Sols ens queda la repressió! Aquí estem: “¡Que no, que no nos representan!”, “L’àmbit parlamentari és sagrat!”.

Ara cal trobar la sortida. La comprensió ha de deixar pas a la resolució. Probablement caldrà explicar fermament que algunes demandes no tenen solució, no són possibles, malgrat que semblin molt raonables. Que el món dels nostres fills ja no té  gaire a veure amb els nostre. Que cal preparar-los pel nou ordre, sense cotó fluix, que malgrat tot té moltes possibilitats i està en un nivell de desenvolupament molt més gran que el dels nostres pares, però en el que ja no es lliguen els gossos amb llonganisses.

Valentia per dir les veritats. És dur, fa mal, dol. Però cal fer-ho. Sinó, intentar tornar a passar la maroma pot acabar cansant als espectadors que passaran dels artistes i els seus exercicis esdevindran inútils, sense sentit. I, potser, llavors, el públic reclamarà el número següent: el del domador de feres.


Madrid, 16 de juny.