El PP ha canviat la lletra de la seva marxa política, però la música continua sent “heavy metal”.
Han canviat els temes principals de debat en aquesta legislatura. Ja no es trenca Espanya amb l’Estatut de Catalunya. Ja no es ven l’Estat als terroristes negociant amb ETA. Ara, va –com tot- d’economia, de la crisi econòmica. El país s’ensorra per culpa del Govern.
Les formes del debat són les mateixes: truculència, catastrofisme, traç gruixut, sal grossa,... Sembla que no passi res al món. Sembla que els nostres indicadors siguin diferents i excepcionals. Tota la culpa del què passa és del Govern, d’en ZP! Qualsevol dada negativa, petita o gran -i mira que en aquests dies n’hi ha d’elles- és magnificat i qualificat com emergència nacional. Llegir les sèries històriques, de creixement, d’ocupació, no serveix de res. Les circumstàncies d’avui sembla que no continguin nous elements respecte al passat.
S’emmascara la realitat. Es pretén transmetre als ciutadans que hi ha respostes fàcils que permeten tornar a la situació anterior que es va esvaint de forma ràpida. Cal fer el mateix que l’any 96. Com si no haguessin canviat coses en l’economia mundial des de llavors! Intervencionisme a “tope”. El mercat no va: habitatges, cotxes, estalvis, inversions,... Menys impostos, més facilitats contables,... Cal mantenir el “mercat” contra el funcionament del mercat.
Podem mantenir els habitatges als preus actuals? Podem continuar produint i comprant el volum i els tipus de vehicles que estem fent? El consum en general pot continuar creixent indefinidament (al marge de les consideracions ambientals que també són importants)? La re adequació de l’oferta (la capacitat de producció) a les necessitats de la demanda comportarà que la roda del creixement girarà al revés fins que s’assoleixi un nou equilibri, amb els costos –especialment socials- evidents.
Podem pretendre aturar les causes o, hem de centrar-nos en pal·liar les conseqüències i preparar-nos per nous escenaris?
Els cicles existeixen. Ens pensàvem que ja els havíem superat. Que ja sabíem com controlar les seves oscil·lacions. Doncs, no. Segons estem veient, una mica sorpresos encara, no sabem ni amortir-los. Mira que venen d’antic. La Bíblia ja en parlava de vaques grasses i de vaques magres. Ara toquen magres.
D’aquí un mes, Nadal. El pare Noël agafarà el metro, mireu-ho.
Han canviat els temes principals de debat en aquesta legislatura. Ja no es trenca Espanya amb l’Estatut de Catalunya. Ja no es ven l’Estat als terroristes negociant amb ETA. Ara, va –com tot- d’economia, de la crisi econòmica. El país s’ensorra per culpa del Govern.
Les formes del debat són les mateixes: truculència, catastrofisme, traç gruixut, sal grossa,... Sembla que no passi res al món. Sembla que els nostres indicadors siguin diferents i excepcionals. Tota la culpa del què passa és del Govern, d’en ZP! Qualsevol dada negativa, petita o gran -i mira que en aquests dies n’hi ha d’elles- és magnificat i qualificat com emergència nacional. Llegir les sèries històriques, de creixement, d’ocupació, no serveix de res. Les circumstàncies d’avui sembla que no continguin nous elements respecte al passat.
S’emmascara la realitat. Es pretén transmetre als ciutadans que hi ha respostes fàcils que permeten tornar a la situació anterior que es va esvaint de forma ràpida. Cal fer el mateix que l’any 96. Com si no haguessin canviat coses en l’economia mundial des de llavors! Intervencionisme a “tope”. El mercat no va: habitatges, cotxes, estalvis, inversions,... Menys impostos, més facilitats contables,... Cal mantenir el “mercat” contra el funcionament del mercat.
Podem mantenir els habitatges als preus actuals? Podem continuar produint i comprant el volum i els tipus de vehicles que estem fent? El consum en general pot continuar creixent indefinidament (al marge de les consideracions ambientals que també són importants)? La re adequació de l’oferta (la capacitat de producció) a les necessitats de la demanda comportarà que la roda del creixement girarà al revés fins que s’assoleixi un nou equilibri, amb els costos –especialment socials- evidents.
Podem pretendre aturar les causes o, hem de centrar-nos en pal·liar les conseqüències i preparar-nos per nous escenaris?
Els cicles existeixen. Ens pensàvem que ja els havíem superat. Que ja sabíem com controlar les seves oscil·lacions. Doncs, no. Segons estem veient, una mica sorpresos encara, no sabem ni amortir-los. Mira que venen d’antic. La Bíblia ja en parlava de vaques grasses i de vaques magres. Ara toquen magres.
D’aquí un mes, Nadal. El pare Noël agafarà el metro, mireu-ho.
Madrid, 25 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada