25 de juliol, 2005

Sant Jaume

Avui és Sant Jaume, però aquí a Catalunya no és festa. El pensament nacionalista català va aprofitar que tenia la possibilitat de determinar quines eren les festes a celebrar per eliminar aquesta de Sant Jaume. Clar, era la festa dels “altres”, dels nacionalistes espanyols: “Santiago y cierra España”. Encara recordo la esbroncada que em vaig guanyar un any quant des del balcó de l’Ajuntament vaig gosar parlar de Sant Jaume patró d’Espanya.

La dictadura franquista va desvirtuar moltes coses, i les va deixar situades per la gent en el cantó dolent. La advocació de Sant Jaume ha estat molt popular a Catalunya. Hi ha molts pobles que porten aquest nom. Fins que no es van estendre entre els infants els noms de moda, hi havia molts Jaumes a les cases. Sense anar més lluny, el meu avi Jaumet, el meu germà Jaume, el meu cosí Santi, i un bon grapat d’amics i companys. En la nostra historia hi ha grans reis, començant per El Conqueridor. Encara recordo que mentre no es va reprendre popularment la festa de “Les Santes”, jo havia participar en alguna que altra revetlla de Sant Jaume. Però els temps han canviat, també el pensament laic ha reduït notablement les festivitats religioses. Recordeu allò de “los tres jueves del año que relucen más que el sol”?: “Jueves Santo, Corpus Cristi y el día de la Ascensión”. A Catalunya ja no en queda cap.

Sant Jaume encara està reconegut per l’Església, malgrat deu ser discutible la seva estada a la Península Ibérica fa quasi bé 2000 anys. Mentre que Sant Jordi ja ens l’han tret del santoral.

Be, però, a més de felicitar els que celebren el seu sant avui, em menjaré una “empanada de zamburiñas” regada amb un bon Ribeiro a la salut d’aquests altres espanyols que son els gallecs. Ahir estava a Santiago de Compostela, i no ho vaig poder allargar ja que avui aquí no és festa. Sempre ens quedarà el menjar i el beure a les celebracions, siguin o no festa oficial.