Noms propis.

1. Michael Jackson. Quan de Ràdio Malgrat al comentar les notícies del dia -va ser titular a totes les portades- em varen demanar l’opinió sobre l’esdeveniment de la seva mort no vaig saber què dir. No en sabia res d’ell i la seva música més enllà d’algunes foteses a les que no hi vaig donar mai gaire atenció. És un món en el que no hi sóc.

2. A continuació, en el mateix programa, sobre en Vicenç Ferrer. D’aquest maresmenc sí que en sabia coses i m’interessava, alguna poc coneguda que em va deixar en els seus escadussers papers en Bellsolell. Segons aquests papers en Ferrer va ajudar-lo a escapolir-se del compliment del servei militar franquista i passar a la clandestinitat. Ja de gran, en Batiste, en les seves dèries, va voler fer un film sobre la vida o l’obra d’en Ferrer que com tantes coses seves es va quedar en projecte. Els personatges d’aquells temps, i les seves trajectòries han omplert el segle XX.

3. En Baltasar Porcel va ser una de les meves referències literàries de jove. Crec que vaig començar amb “Difunts sota els ametllers en flor” i vaig seguir tota la seva producció mallorquina, millor dit, d’Andratx, d’abans d’aquell títol i els subsegüents posteriors. Desprès, ja no vaig seguir gens la seva obra més periodística (a La Vanguardia) i política (Institut Català de la Mediterrània). Vaig intentar reprendre’l amb “Mediterrània, onatges tumultuosos”, ja que el tema sempre m’ha atret i vaig tornar-hi amb “La pell del senglar” on vaig retrobar-lo, crec, en els seus orígens en el seu món que ja es deu haver esvaït del tot.

4. Alberto Sainz. Quan un està al capdavant d’una parcel·la de l’administració pública tant sensible i especial com és la del espionatge i el teu nom surt massa als papers, malament. Potser ho havia fet molt bé, potser tot eren insídies i malevolències, però estava cantat que havia de deixar-ho. És el pes del càrrec del que no pots defugir-ne i que si et ve al damunt t’aixafa. Tornem als militars.

Cabrils, 5 de juliol.

Grecs i turcs.

Varem decidir que aquest any aniríem a Istanbul. En Gerardo va proposar allargar-ho un dies a la Capadòcia. Bé, ja ho tenim tot a punt. Si l’any passat fou Amèrica, enguany serà Àsia, després de la part europea de la frontissa del Màrmara.

La luna en el mar riela,
en la lona gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y va el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Estambul.

(Espronceda, “La canción del pirata”)

Com sempre cal contextualitzar una mica el viatge, i més si hem d’anar a una ciutat carregada d’història com és la vella Constantinopla. Vaig començar refrescant els seus moments cabdals: la creació de la capitalitat del Imperi Romà d’Orient per Constantí, l’esplendor bizantí amb Justinià, els creuats, la caiguda en mans dels turcs de Mehmet II al 1453, data que ens varen explicar que clou l’Edat Mitja, la Sublim Porta de l’imperi otomà, Gallípoli, Ataturk i la revolta dels joves turcs, … Uff! Quanta història en un lloc clau de pas entre l’Orient i l’Occident, entre el Mar Negre, el Pont Euxí dels grecs, a la nostra Mediterrània.

Una Història Universal d’aquelles de fons de biblioteca em va ajudar. He tornat a llegir a Porcel a “Mediterrània, onatges tumultuosos” i també el capítol dels “Moments estel·lars de la Humanitat” de Stefan Zweig que narra la caiguda de la ciutat per l’oblit de tancar la porta de Kerkaporta. He recuperat un llibre mig llegit de temps enrere, “Los señores del Horizonte, una historia del Imperio Otomano” de J. Goodwin. Evidentment, no podia faltar, “Estambul” d’Orhan Pamuk que m’ha portat a la vida de la burgesia laica dels turcs sorgida de la revolució kemalista. La guia de rigor, que amb les que portaran els joves, ens acompanyarà a l’estada: Palaus, mesquites, banys, mercats i botigues, el Bósfor,...Somio ja amb les olors, els colors i els sabors, amb la gent d’avui i la mirada de la Història.

“Fue un imperio islámico, aunque muchos de sus súbditos no eran musulmanes y no se hizo ningún esfuerzo por convertirlos. Controlaban las rutas de comunicación entre Oriente y Occidente, pero no estaba interesado de manera especial en el comercio. Era comunmente aceptado como “Imperio turco”, aunque la mayoría de sus jerarcas y oficiales, así como los cuerpos de élite del ejército, eran eslavos balcánicos; su dignidad, persa; su riqueza, egípcia; y su literatura, árabe. Entre sus contemporáneos no tenían fama de buenos constructores, aunque un oscuro gran visir es recordado por erigir más iglesias que Justiniano. No ingeniaron sistemas de desarrollo agrario, pero la producción agrícola alcanzó altos niveles, en especial en los territorios conquistados de Europa. No eran generalmente fanáticos religiosos; los otomanos eran musulmanes suníes, seguidores de la moderada escuela de interpretación coránica hanefí. Los sultanes leían la vida de Alejandro Magno, pero no estban particularmente interesados en el pasado.”

(J. Goodwin, “Los señores del horizonte”, Alianza Ed., M.2004)

Però la millor sorpresa d’aquesta preparació ha estat ensopegar-me casualment amb Petros Màrkaris, “Mort a Istanbul”. Novela negra de la que m’agrada, però que conté tots els elements per contextualitzar plenament el viatge. L’inspector Kostas Kharitos amb un grup de turistes grecs de visita a Instanbul es veu involucrat en un cas que ens portarà uns personatges que permeten fer-se una idea de la turmentada vida de la ciutat al segle passat. Cal fer justícia, a més, del treball dels traductors que anoten a peu de pàgina expressions i conceptes que ajuden molt a entendre la història, la de la novel·la i la real. A tall d’exemple, la nota a peu de la pàgina 65:

“Els pobles d’orient anomenaven els grecs en general yunan, a partir de la forma “jonis”, i els occidentals “grecs”, a partir del nom del fill de Zeus i Pandora, Grecos. Els grecs, però, es diuen a si mateixos hel·lens, descendents d’Hel·len, el fill de Deucalió i Pirra. Rum és la forma turca que correspon a la grega romiós, “romà”. Els grecs de Constantinoble es consideraven hereus del Imperi Romà d’Orient, mal anomenat Bizantí, i popularment encara s’anomenen a si mateixos ïi romïi, és a dir, “els romans”.

Va, ja falta poc per la partença.

Mataró, 3 d’agost.

Dubrovnik / Ragusa.

“ I és que Venècia no estava sola en aquesta mena de món a part que constitueix el corredor adriàtic. Dubrovnik era ahir una altra ciutat Estat lliure i pròspera, Ragusa, com s’anomenava, aristòcrata república de mercaders. Llàstima que el terratrèmol que la va devastar el 1667, i que no solament va danyar els seus antics monuments, sinó que a més va arruïnar bona part de la seva prosperitat i va aniquilar la meitat de la seva població

....

Ragusa fou molt més modesta que Venècia, per la qual cosa encarna encara més aquesta condició per excel·lència de l’esperit mediterrani: resistència i adaptació. Sense deixar de ser gairebé mai una vila que conservà un alt grau d’independència, s’amotllà sempre a l’enorme pressió amb que la condicionaren uns veïns abassegadorament poderosos.”

“Mediterrània, onatges tumultuosos”. Baltasar Porcel, Ed. Proa, B-1996.

Última etapa del viatge, arribem a primera hora de la tarda. Sorpresa: L’hotel escollit és excel·lent, tant per la ubicació, ben a prop del centre històric, com pels serveis, de luxe. Dinem una amanida al jardí de la piscina de l’hotel, arran de mar. Em banyaré a l’Adriàtic, aigua neta i transparent. Segona sorpresa: això és un parc temàtic històric a lo “bèstia”, tant per l’estructura urbana, com pels visitants. Viuen sols del turisme i a fe que s’hi aboquen. Malgrat que a molts indrets de la ciutat hi ha mapes amb la indicació dels llocs on varen caure les bombes de la guerra de l’any 1991, tot està ja ben reconstruït (mai tant ben dit això de reconstruït, i el manteniment dels mapes hores d’ara no m’agrada). La nou que conforma el cercle de muralles (uns dos quilòmetres el perímetre del recinte) llueix com si estigués acabada de fer. L’Stradum, de porta a porta, estructura la ciutat. Les figures de Sant Blai, el seu sant patró, omnipresents: a les façanes, a les esglésies, a les muralles, a les portes, arreu,... Botigues, moltes joieries (suposem que pels russos), bars, restaurants, records i artesania. Tot pels turistes. Els creuers, atracats a distància, configuren el paisatge. Petites embarcacions “navette” van i vénen des d’aquests “monstres” fins al port, desembarcant ramats de viatgers que sols estaran unes hores rodant per aquests carrers mig artificials, amb una càmera de retratar a la mà i un gelat a l’altra.

Malgrat aquest “panorama”, la ciutat s’ho val. Clar, és l’estructura antiga modelada per la història i remodelada per les guerres, els desastres naturals, i l’oportunitat de treure’n suc. El cercle de muralles ben conservat, o refet, amb els seus bastions i fortaleses Va fer-nos molta calor aquests darrers dies del viatge, i no obstant començar a caminar a les deu del matí, a les onze ja estàvem amarats de suor passejant-hi. Val la pena pagar els 10,-€ que més o menys val l’entrada per cap. Els edificis civils, el Palau del Governador, les portes de les muralles (la de Pile i la de Ploce), la duana (palau Sponza), avui Memorial de la guerra, les fonts (la gran d’Onofre i la petita), les drassanes, els molls del vell port, la plaça de la Lògia, amb la torre del rellotge, on al vespre del darrer dia varem poder veure l’obertura dels reconeguts festivals d’estiu de la localitat. Els edificis religiosos, estratègicament situats, els de les ordres mendicants, els franciscans en una entrada, els dominics i el seu museu a l’altra, amb els seus claustres medievals que a les hores del sol eren una delícia per estar-s’hi una bona estona a la fresca. La catedral i l’església de Sant Blai, al mig, i els jesuïtes, a un costat però a dalt, en emplaçament elevat, totes elles ja ben barroques i contrareformistes, la renaixentista de Sant Salvador fora de servei i seu de manifestacions artístiques (pintura, música), l’ortodoxa, ben polida, ...

A la nit, assentar-se a qualsevol terrassa d’un bar era tot un espectacle. Les jovenetes feien girar el cap de lo “pimpollades” que anaven. La gent, en general, arreglada. Soroll de música discotequera, que es feia molesta tot sopant al mig del carrer en un dels nombrosos restaurants de peix del carrer Prijeko quina perspectiva es tanca amb la façana de petita església de Sant Nicolau amb una taula parada al davant.

Amb un parell de dies, no cal més, es pot veure bé tota la ciutat i fer-se una idea cabal de la seva història i de la seva importància. Ara bé, passar-s’hi un cap de setmana llarg, diletant, gaudint de l’oferta, cultural, o simplement visual, de paisatge i paisanatge també deu ser bonic. Potser l’agost deu ser insuportable de curull, però fora de temporada, pel maig per exemple, pot estar bé. Ara que hi ha línia aèria directa des de Barcelona, valdrà la pena pensar en tornar-hi calmadament,  amb els preus assequibles. No és pas que sigui car, tampoc és barat, però aprofiten les temporades.

Què n’hi ha de coses per veure al món! Quantes n’hem vist, i quantes en deixem enrere per veure, o que no veurem mai! Interessant ensumar la història i observar els comportaments socials dels nostres coetanis, els d’allà on vagis i els que hi van allà com nosaltres. Viure i veure. Tornar a casa amb la ment més oberta, els ulls més plens i amb  bon regust de boca.

Mataró, 15 d’agost.

Des del cel (pont aeri)

Llegit a La Vanguardia. Enric Juliana: “Así está el patio”:

Comienza una semana trepidante en Madrid. Bueno, en Madrid todas las semanas suelen ser trepidantes. Madrid, por arriba, va a cien.

Si el príncipe de Vergara disponía de la fortaleza de Montjuïc para disparar a placer sobre la Rosa de Fuego, los actuales artificieros de la crispación nacional han encontrado en el desquiciamiento político catalán un precioso arsenal: el preámbulo del Estatut, redactado por un epígono del filósofo Francesc Pujols bajo los efectos de la tramontana; las conspiraciones pitarrescas del tripartito; el Consell Executiu de córpore insepulto y la última fantasmada en el Camp Nou, la pancarta del sábado a favor de esa entelequia llamada Països Catalans, que apenas cosecha el tres por ciento de los votos en Valencia.

Si la crispación política salta de las tertulias radiofónicas a las gradas de los estadios de fútbol, podemos encontrarnos ante algo peor que la gripe aviar.

Alguien debería recordar a los catalanistas de dibujos animados, a los jetas de las cuatro barras que ayer mencionaba Baltasar Porcel, que el drama de Yugoslavia comenzó en los medios de comunicación furibundos, pero también en el estadio del Estrella Roja de Belgrado.

I també, excel·lent l’article a El País d’en Ramoneda: “La última ocasión”, que acaba aixì:

Pero un final feliz de esta historia no será suficiente para regenerar la política catalana si los dirigentes políticos no asumen que no se puede seguir actuando como si la política fuera la prolongación del fútbol por otros medios.

Madrid, 25 d'octubre.