Es veu a venir

Coneguts els resultats de les enquestes sobre l’efecte del debat del projecte d’Estatut en l’opinió pública es lògic que el Govern i el PSOE prenguin mesures per corregir la situació que no els és favorable.

(Peridis, a "El País". 20 de novembre)

Ara la pilota tornarà al camp català. Quant el PSOE concreti els límits d’on vol arribar (les famoses línieas rojes) serà el moment en que els partits nacionalistes, i també els socialistes, o millor el President Maragall, enfrontats a la dura i pura realitat, hauran de decidir-se o pel pragmatisme o per fer (com vaig dir fa uns dies) de “penja ases”.

Un reconegut periodista català em va dir l’altra dia si l’esquerra catalana era conscient de que pot dinamitar el PSOE amb tot el que això representa per Espanya,...i per Catalunya.

(Peridís, a "El País" d'avui)

Sensacional!, aquest Peridís. Fixeu-vos en els detalls apuntats a l’acudit: de la gota de suor de Zapatero que va despullat, al “puro” d’en Rajoy amb banyes, passant per l’esquena d’en Carod.

L'Ernest Lluch

Avui fa cinc anys que ETA va assassinar a l’Ernest Lluch.

Va ser el meu primer “jefe” quant vaig començar a treballar l’any 1968, en un equip d’economistes i d’estudiants d’econòmiques (jo era d’aquests darrers), en l’elaboració del “Plan del Area de Acción Inmediata” que era el nom que llavors es donava al que avui es coneix com a segona corona metropolitana. Anàlisi de la població: piràmides d’edat, procedència, ocupació, estudis, ... Localització i inversions industrials... Després el vaig retrobar a meitat dels anys setanta a la construcció del Partit dels Socialistes Catalunya. Des de llavors, per motius orgànics i de procedència, ell de Vilassar de Mar, jo de Cabrils i Mataró, sempre ens vam fer. Treballador incansable, tafaner i xafarder empedreït, culé (com hagués gaudit amb el 0-3 de dissabte!), i sempre disposat a explicar-te coses. Recordo, molt vivament, una estada meva a Donosti/Sant Sebastià amb motiu de la inauguració del Kursaal, convidat per l’Alcalde, amic comú de l’Ernest i meu, l’Odón Elorza. Em va fer de cicerone per les persones i els paisatges, mostrant-me tota l’estimació que tenia per aquella terra i per les seves gents.

L’estiu del 2000, sopant a casa de la Pili González i en Ramon Manent, l'Ernest reflexionava en veu alta sobre si era convenient que anés al País Basc ja que se sabia amenaçat, i em va semblar que estava ben lluny de les nostres preocupacions de les que li volíem parlar (el Tecnocampus).

Amb motiu dels seu assassinat vaig escriure un article a “El Punt”, com tanta gent va fer aquells dies a tots els mitjans. El vaig titular “L’última trobada” en record de la novel·la del mateix títol de Sandor Marai que em va recomanar l’Ernest aquell vespre d’agost.

Ara, dimecres que ve, si puc, aniré a la presentació a Madrid del llibre que recull els seus darrers escrits, que llegits a la llum de la vida política del moment actual conserven la seva vigència.

Mataró 21 de novembre.

Una ullada al comerç

L’amic Xalabardé, delegat per Mataró i El Maresme del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Barcelona, em convida a pronunciar una xerrada, amb el títol d’una ullada al comerç, en l’acte del Dia de l’Agent Comercial. Va pensar que en les meves responsabilitats a La Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç al Congrés de Diputats els podria explicar alguna cosa.

Vaig per feina ja que és un mal dia per fer un acte d’aquesta mena. A les vuit hi ha el partit del Madrid – Barça, i tothom (això sembla) està pendent de la pilota. De fet, l’acte s’ha avançat a les sis de la tarda en lloc de les set com inicialment estava previst. Aprofito per explicar un tema molt d’actualitat: la conjuminació entre l’ordenació de l’economia en mans de l’Estat i l’ordenació del comerç en mans de la Comunitat Autònoma. Lleis a Madrid, lleis a Barcelona, que forçosament han d’encaixar. No es pot fer una ignorant l’altra, i viceversa. Explico el procés de la Llei d’horaris comercials, de la que vaig ser ponent, i com “embarazadas” les dues lleis al final s’arriba a un acord. Exposo les dues visions que hi ha sobre el comerç: la liberal i la proteccionista, i el necessari equilibri que hi ha d’haver, però que serà inestable i que variarà en el tems.

Després meu parlen la regidora responsable de l’IMPEM, l’Alícia Romero, el President del Col·legi de Barcelona, i tanca l’Alcalde. Tots curts també, perquè hi hagi temps de fer una “copa” abans d’anar a veure el futbol.

Interessant el parlament del President del Col·legi, Sr. Enrech. No pot sostreure’s del moment actual que viu la professió: la constatació de “la dificultat de vendre a molts llocs d’Espanya” pel clima creat arran del debat del projecte de nou Estatut. I les peticions: “nosaltres hem de vendre. Els polítics han de dialogar. No és correcte discriminar en funció de la procedència geogràfica. Deixeu-nos treballar!!”

Com que diu que dilluns té una entrevista a la COPE, vaig pensar que seria bo que ho repetís allà.

Cabrils, 20 de novembre.

El Estatuto del romero

Els socialistes catalans, segurament perquè són els que més s’hi juguen en l’aprovació d’un nou Estatut, s’han llençat a explicar el projecte que va sortir del Parlament de Catalunya per tots els mitjans possibles, i molt especialment allà on està ara l’escull més important del procés: a Madrid. Primer va ser “La caja roja”, no de Nestlé sinó del PSC, que van fer arribar a tots els diputats espanyols, i suposo que a altra gent. Després, el desembarcament continuat a tribunes, “foros” i mitjans de comunicació de la capital. La Manuela de Madre té un protagonisme actiu en aquesta etapa. Després de ser la cara i la veu dels socialistes en la presentació al Congrés dels Diputats, ara fa “bolos” que posen al límit la seva fràgil salut.

Aquesta setmana he estat present en dos d’ells. Primer va ser dimats en un esmorzar al Ritz en “Nueva Economía Forum”, lloc en el que continuament hi passen personatges de la política per tot esmorzant o dinant, o berenant, exposar el que van a dir-hi i després sotmetre’s a les preguntes dels assistents, generalment periodistes dels mitjans “capitalinos” i altres assistents, del món de l’economia o de la política.

L’altra va ser dimecres al final de la tarda (just després d’acabar de votar el Pressupost ’06 al Congrés), a la sala d’actes de Blanquerna, el centre cultural de la Delegació del Govern de Catalunya a Madrid, ara estratègicament situada al carrer d’Alcalà davant per davant del Círculo de Bellas Artes, indret “progre” per antonomàsia a Madrid. Ben arropada per en Miquel Iceta (que ho va fer molt bé), i pel catedràtic Javier Pérez Royo (que ens va donar una lliçó magistral), i sota la presidència senatorial del l’Isidre Molas (per càrrec, edat i cabells blancs), la Manuela va parlar del “Estatuto del romero”. L’excusa del acte era la presentació d’un llibre que ha editat la Fundació Rafael Campalans sobre l’Estatut. I el punt de llibre que es va repartir ho explica tot: el títol dels llibre, “una propuesta para el acuerdo”; l’imatge d’un bri de romaní presentat en les quatre llengües que hi ha Espanya; i les virtuts de l’herba, medicinal, per condimentar, bona per la memòria, porta sort, promou l’amor i l’amistat, perfuma i relaxa l’ambient... Vaja! tot el que necessitem en aquests moments.

Bones són totes les iniciatives, ja que cal fer molt esforços remant contracorrent. L’ambient no és receptiu. El que s’ha venut fins ara, el procés d’elaboració, les fil·lies i les fòbies intuïdes o explicitades, les declaracions i manifestacions dels uns i els altres, el propi text, la falta d’acompanyament que em sorprèn que no s’hagués descomptat, no fa fàcil el debat i la recerca del necessari pacte que sigui acceptable per les dues bandes.

Com que de “romero” ve “romería”, i torna de “romeria”, “romero”: “Buena vía, romeros”

Mataró, 19 de novembre.

Dels diaris d'avui

(Forges, a" El País")















(Nando, a "El Periodico")

José Luis Sampedro

“…Pero él, que siempre se ha negado a escribir su biografía, de hecho la ha estado escribiendo aquí estos días para nosotros. Por eso digo que tenemos el privilegio del que inesperadamente descubre un inédito. Y en esa autobiografía ha respondido ampliamente a la absurda pero reiterada pregunta de ¿cómo un economista escribe novelas?”


Certament, vaig conèixer José Luis Sampedro ja fa molts anys, com estudiant d’econòmiques, com tots els estudiants d’econòmiques d’aquest país, per les obres que va escriure sobre Economia. El primer va ser “Las fuerzas económicas de nuestro tiempo” en una edició que sempre recordaré, molt ben feta, de la Editorial Guadarrama. Al menys així ho guardo a la memòria ja que el llibre em va desaparèixer fa temps. El devia deixar i no me’l van tornar. Després “Realidad económica y análisis estructural”. I els seus articles i comentaris. El vaig poder saludar personalment, ja fa uns quants anys (vint, potser?) en ocasió d’un seminari d’Hisenda Local que es va celebrar a Barcelona si mal no recordo. Feia poc que havia llegit “Congreso en Estocolmo”, on el vaig descobrir com a novel·lista, i li vaig preguntar pel protagonista. Després, totes les altres, que m’han agradat molt.

Ara, amb col·laboració amb la seva dona, Olga Lucas, li han editat les lliçons que sobre “El autor y su obra” va donar fa dos estius a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, a La Magdalena, a Santander. L’he llegit d’una tirada, i l’he trobat encisador, segurament per que estava predisposat al que hi trobaria.. Tampoc és cap proesa ja que l’obra és curta i fàcil de llegir. És una autobiografia escrita per una altra mà, la de la seva dona. El capítol final reserva una sorpresa intuïda pel lector sobre les circumstàncies en que es va desenvolupar el curs.

De com la seva vida ha modelat la seva vocació d’escriptor que no ha abandonat mai: la família, els llocs i indrets on ha viscut, la feina, les circumstàncies polítiques, els viatges,els seus neguits i il·lusions. De com sempre l’ha guiat el treball constant i rigorós. Llevar-se a les quatre de la matinada cada dia per escriure és tot un acte de voluntat. Com a la seva maduresa és reconegut i valorat, arribant a ser membre de la “Real Academia de la Lengua Española”. De com la seva humilitat l’ha portat ha ser un del grans escriptors que tenim avui en dia a Espanya, amb una sòlida obra publicada. De com als seus 88 anys continua sent tant vitalista que acaba el curs amb un Credo Personal:

“Creo en los horizontes del Espíritu
y en la energía cósmica del mundo,
creo en la Humanidad siempre adelante.
Creo en la Vida Perdurable.
Amén.”


“Escribir es vivir”. José Luis SAMPEDRO (con la colaboración de Olga LUCAS) Ed. Mondadori. B-2005.

Madrid, 15 de novembre.

Pressupost '06. Debat en Comissió*

*(article pel Capgros.com)

Aquesta setmana al Congrés a tocat debatre en Comissió les esmenes (més de 3.000) al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per l’any que ve. Com que el PP va presentar una esmena a la totalitat al començament del procés de tramitació que va ser rebutjada, la discussió de cada secció també començava amb una esmena seva a la totalitat, que moltes vegades per justificar-la feia referència al Estatut de Catalunya. Els grups petits, com sempre que no hi ha un pacte estable i escrit, jugant les seves eines per intentar aconseguir introduir alguns punts del seu interès. Els que estan a favor, en general, del Pressupost procurant aconseguir més. Per moments, fent veure que es trencava tot, d’altres la mar d’amics. Els que estan en contra maniobrant hàbilment sumant, o neutralitzant, vots heteròclits per aconseguir rascar alguna cosa. Votacions en bloc interminables. Les mes apassionades les de la secció 17, del Ministeri de Foment (més de 1.000). Tothom vol que li facin el pont, potser després caldrà posar-hi el riu... Però al costat de les grans línies d’acció expressades en partides voluminoses, votem l’esmena de la proposta concreta del poble més recòndit de la geografia espanyola. Evidentment, si el Diputat que l’ha proposat al seu Grup aconsegueix que s’inclogui en el Pressupost té el titular assegurat a la primera pàgina de la premsa local, si a més aquella partida s’executa (que a vegades no passa), llavors ja té el monument a la plaça. Reconec que és contradictori aquest sistema, ja que al costat de marcar els grans temes per on ha d’anar l’Executiu, també s’espera del Legislatiu, i especialment dels legisladors/res, la resolució de temes concrets, fet que moltes vegades costa de precisar ja que les alternatives poden ser nombroses.

Del resultat d’aquesta setmana que acabem se’n deriven frenètiques negociacions d’última hora ja que la setmana que ve tornarem a fer el mateix debat i votacions al Ple, altra vegada fins altes hores de la matinada, però amb menys interès parlamentari i mediàtic que fa una setmana amb l’Estatut. Recordo que l’any passat vaig repetir a la tribuna els mateixos arguments que havia emprat a la Comissió per rebutjar les esmenes que em va correspondre tractar. Enguany, a la secció 20 (Indústria, Turisme i Comerç), n’hi havia 124, que el GPS va rebutjar. El Pressupost d’aquestes matèries, com ja he explicat en un altre lloc, creix més del 30%. Poques objeccions pot haver-hi per aquesta banda. Si que n’hi pot haver per com es distribueix, segons les visions. Però els crèdits destinats a R+D creixen més del 80%. Déu ni do. No va ser gaire apassionat el debat d’aquesta meva secció. A més, tal com és entenedor, els resultats no son immediats. És una aposta a llarg termini per establir les bases d’una estructura econòmica més competitiva, i això no es fa amb un, ni amb dos, ni amb tres pressupostos. Cal apostar-hi fort i esperar que funcioni bé.

Al final del debat de la setmana que ve votarem per primera vegada, ara ja no el simple rebuig, i la implícita acceptació, com ja vam fer, sinó la seva aprovació o no. D’aquí les frenètiques negociacions de les que parlava abans, ja que cal obtenir els vots suficients per superar aquest tràmit. Desavantatges, o avantatges, de la falta de majoria. Després, si passa, repetició del procés al Senat. Primer esmenes en Comissió, i després en Ple, per tornar als volts de Nadal al Congrés per a seva consideració definitiva. Com correspon, tothom fa servir les seves cartes per aconseguir el seus objectius: el Govern per què s’aprovi, els grups que el recolzen per què es noti el seu pes, i els grups que s’oposen al Govern posant-hi impediments o introduint-hi algun toc que el marqui.

Crec, però, que la setmana que ve parlarem poc del Pressupost i continuarem amb la cantarella derivada del Estatut de Catalunya que és el plat fort de la política espanyola del moment. No afluixa la tensió, i el que ens espera encara.

Mataró, 11 de novembre.

Ja veieu com les gasten*

* (article pel Capgros.com)

Alta tensió. Després del debat del Estatut al Congrés, el debat de les Autonomies al Senat. El President del Govern aprofundeix en el seu concepte de com ha d’evolucionar l’organització del Estat a Espanya. Davant seu, i dels que pensen com ell, de portes endins del vell Palau de la Plaça de la Marina Espanyola, el PP, i els Presidents de les autonomies governades pel PP; de portes enfora, als quioscs i a les ones, la Brunete mediàtica. “On ens porta aquest home? S’atreveix a qüestionar l’essència d’Espanya!" (Sempre les essències, per un costat o altre). "Anem de cap al desastre!" (Aznar dixit) "Foc a discreció!!. A fons, que les enquestes diuen que anem pel bon camí!!"

Cal treure morts del armari. Ja se sap, tothom té algun mort desat a l’armari. Anem-los a buscar. En Montilla s’atreveix a ficar-se amb l’emissora radiofònica dels bisbes. A veure aquests del P.S.C., què els podem retreure?: "Home, si tenen deutes!" (Com molta gent. Aquí ja era conegut). "Oh! I els tenen amb “La Caixa”!" (qui no deu tenir deutes amb “La Caixa” avui en dia?) "I els han fet un tracte especial" (bé, parèix que semblant a d’altres). "I aquests de “La Caixa”, no són els que manen a Gas Natural? Els que volen fer una OPA a ENDESA?" : “¡A los leones!, ¡A los leones!” Ja la tenim muntada. Declaracions de l’Acebes. Petició del PP de compareixença urgent del President del Govern i del “interfecto” al Congrés dels Diputats per què s’expliquin. “¡Que dimita!”. “¡A por ellos, que son pocos y cobardes!”

Aquesta és la impressió que me’n vaig emportar de Madrid dijous al vespre, quant agafava el pont aeri per tornar a casa, del ambient que deixava al darrera meu.

Quelcom passa a l'ensenyament

A hores d’ara la dreta i els bisbes es mobilitzen a Madrid per la classe de religió.

(Peridis a "El País" d'avui)

Mentre tant, recupero una carta d'un lector llegida a “La Vanguardia” d’ahir.

Professor jubilat i feliç
ELADI SAURA - 11/11/2005 BARCELONA

Sóc un professor d´institut que ja no fa classe. M´he jubilat i m´he convertit en un professor content, el verb llatí iubilare significa llançar crits d´alegria. Tinc molts motius per estar content. La degradació de l´ensenyament fa que molts de nosaltres, amb la jubilació, ens sentim alliberats. Farts de menyspreus i de maltractaments verbals - i fins i tot físics-, de fer la feina que alguns pares haurien de fer i no fan, d´haver d´aguantar que membres de famílies mig analfabetes ens diguin com hem de fer les classes i que per què els hem suspès la criatura... Hem d´aguantar a les aules xicotets que mai - en bé de tots- no les haurien d´haver trepitjat. És per tot això que ara, alleugerit i eufòric, puc dir que, finalment, sóc un professor jubilat i feliç. Si algun professor en actiu se sent comprès i moralment recolzat llegint aquesta carta, haurà valgut la pena haver-la escrit.

Presentació en societat.

Que maca!

parc de Cabárceno (Cantabria). Estiu 2005

Paisaje después de la batalla

Després de al primera envestida...









Des de Catalunya es mira el futur amb esperança.










Però les forces tradicionals adverteixen que hi ha “drogas, coloniales y explosivos”.








Mentre que els més moderns es preparen per aplicar el raspall (o el ribot).
Atenció a la bandera espanyola!!

Els colors de la tardor

Dissabte passat vam anar a veure els colors de la tardor. Ho fem cada any , sempre que podem, per gaudir de la natura que ens ofereix en aquesta temporada uns espectacles sensacionals.

A Camprodon, el passeig Maristany estava esplèndid. La pluja continuada de fulles mortes: daurades, marrons, vermelles, composava una catifa al terra. Les compres habituals: un bull, una llonganissa, una coca de llardons, uns carquinyolis,...
Feia més de vint anys que no havíem estat a Setcases i no vam reconèixer el record que en teníem. Aquests pobles de muntanya s’han transformat radicalment. Res de pobres indrets rurals que malvivien de la ramaderia, condemnats a l’emigració i a la desaparició. Ara son rics llocs d’esbarjo i de repòs dels “pixapins”. Suposo que els seus Ajuntaments saben treure suc de la propietat urbana que s’hi ha construït. Bon tema de debat sobre les finances locals i l’equilibri territorial.

Carretera amunt, fins el final de la vall, l’estació d’esquí Vallter-2000. Les muntanyes enfarinades ens van mostrar les primeres neus de la temporada.

Mataró, 9 de novembre.

Ells se'n van

M’arriba la noticia de la mort del fill gran d’en Joan Peiró a Paris, on residia. Sempre he tingut més relació amb la filla, la Guillermina, per què viu a Mataró. Amb en Josep vàrem relacionar-nos arrel del trasllat de les despulles del seu pare de Paterna, on fou afusellat pels franquistes després de la Guerra Civil, al cementiri de Mataró ja que aquesta era la voluntat de la seva família, i dels actes que llavors vam fer a la Ciutat. Qui em va esperonar a fer aquella restitució històrica fou en Raimon Obiols.

Res, la vida i la mort

També un record per l’Eloy López Mourelo, que ens acaba de deixar. Company fidel, gallec de naixement que mai n’havia deixat de ser, però ciutadà de Mataró de ple dret. Socialista de pedra picada sempre va estar al meu costat per explicar-me que pensaven els seus veïns i que passava al seu barri, i disposat a treballar pel projecte. L’Alcalde Mas també és l’Eloy. Gràcies, amic, company.

Mataró, 9 de novembre.

9. La sortida de la sala del cinema

Per acabar la Delegació del Govern de la Generalitat a Madrid ha organitzat una “copa” al Hotel Villareal que està a tocar del Congrés, entre el “Palacio” i l’edifici “de Grupos” on hi tinc el despatx.

Allà hem compartit la relaxació de la llarga jornada els “extres” i “suporters” catalans de totes les formacions polítiques, menys els del PP evidentment, amb alguns dels protagonistes, cap dels principals per suposat. Diputats a Madrid, diputats a Barcelona, assistents, ajudants, periodistes, convidats especials,... També alguns diputats i diputades castellano viejos que ens han volgut acompanyar.

He saludat a Carles Viver, vell conegut per parentela conjugal, que ha estat el director del “equipo médico habitual” en el part a Barcelona, i als periodistes que a vegades surten en aquestes entrades, l’Enric Juliana, i l’Antoni Puigverd. Al vell company de lluites municipalistes Cesc Baltasar, ara mà dreta del Conseller Saura. I molta gent més. Tampoc tenia pressa malgrat l’hora. A Madrid visc a tocar d’allà on estàvem.

N’hi ha, però, que crec no han entès encara de què va la “peli”. Potser no han volgut veure el que ha passat davant dels seus ulls. Potser no ho volen veure, i viure, així, en un món irreal. En Joan Tardà m’ha donat l’enganxina que adjunto.

Continuarà. Ara ve la segona part. Ja s’està rodant.

Mataró, 6 de novembre.

8. Happy end (?)

El resultat de la votació era previsible abans de començar el debat. Per tant no hi ha hagut cap sorpresa en el desenllaç. Malgrat tot, en el desenvolupament del relat hem pogut comprendre molts elements conceptuals, ideològics, ètics i estètics del per què i del com hem arribat fins aquí, i de com pot continuar.

La noticia a La Malla.net:

El Congrés admet a tràmit la reforma de l’Estatut
Joan Escofet i Anna Garcia
Amb 197 vots a favor, 146 en contra i una abstenció, el nou Estatut de Catalunya ha superat una nova prova i ha estat admès a tràmit al Congrés dels Diputats. Tal com es preveia, tots els grups han votat a favor excepte el PP que ha votat en contra. El debat ha començat a les 13:00 hores amb les intervencions dels diputats catalans Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira, que han defensat l’admissió a tràmit. Per la tarda, el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha encetat la sessió que ha durat més de nou hores. La votació s’ha fet a les 1:15 hores després que hagin intervingut tots els grups i s’hagin fet els torns de rèpliques. Ara l’Estatut comença un llarg procés de cara a la seva aprovació.

El company Celestino Suárez s’esgargamellava dient al President Marín que la votació electrònica no li havia funcionat bé. Que ell també havia votat que si. Veurem com sortirà al Diario De Sesiones.

7. El chico.

Sempre hi ha el noi que ajuda al “prota” bo de forma sacrificada i eficaçment. En aquest cas, és més gran i curtit que el seu “jefe”. Brillant, eloqüent, mordaç i ràpid en les respostes. És l’ Alfredo Pérez Rubalcaba, el portaveu del GPS. Els del PP li fan el buit cada vegada que parla. No el poden veure. Quant ell diu “Sr. Rajoy...”, nosaltres, els seus, a l’uníson diem: “¡No está!”.

Defensa la posició de Rodríguez Zapatero. Cops al dolent: “El Sr. Rajoy es el único que no comparte la necesidad de hacer estas reformas”. “Ustedes decidieron usat la idea fuerza de que se estaba reformando por la puerta falsa la Constitución, algo que no es posible” “Esta propuesta viene avalada por un amplio consenso político y social”. Separa molt bé perquè no vam estar d’acord amb el Pla Ibarretxe i si amb aquesta proposta que no és un Pla Maragall, sinó una proposta del Parlament de Catalunya amb quasi bé el 90% de suport. El concepte de nació és un concepte polític que no jurídic. Farem una negociació en la que conjuminarem ambició i realisme. “Buscaremos un acuerdo que debe basarse en la mutua lealdad” Repeteix una idea força de Zapatero: “Los socialistas queremos que al terminar dispongamos no de más Estado sino de un mejor Estado”

I els endinya: “Ustedes los últimos en llegar a la casa común que es la Constitución nos quieren echar de ella, a nosotros que somos socios fundadores.” Sortirà també en les rèpliques i contrarèpliques que molts dels antecessors del PP, no hi van ser o van estar-hi en contra de la Constitució (veritat Sr. Aznar?). I toca el punt clau: “Ustedes han puesto en marcha una campaña de exageraciones, insultos i mentiras con un solo objetivo: Desgastar al Presidente del Gobierno” Apocalypse Now.

Acaba. “Ahora si, que si” com li agrada dir sempre. “Los socialistas vamos a votar que SI porque creemos en la España que reconoce la identidad y la fuerte voluntad de autogobierno de los ciudadanos de nuestros pueblos.” “Y a ello convocamos a todos los grupos de esta Cámara” Chapeau!, Visca!, Bravo!!

6. Els secundaris. No hi ha més talls.

Els secundaris de la pel·lícula fan el paper que és previsible.

En Duran Lleida fa de conciliador. Alerta contra l’excessiva eufòria que hi ha a Catalunya. Carrega contra l’odi i l’insult que es predica des d’alguns púlpits d’Espanya. Diu que cal assossegar i moderar l’ambient. Per responsables, ells, com sempre.

En Puigcercós fa d’excitador. Adverteix als socialistes que és gràcies a ells (ERC) que es poden fer polítiques progressistes, que vagin en compte. (Coneixeu aquell acudit de l’elefant i el ratolí que caminen plegats per un camí, i el ratolí li diu a l’elefant: “Veus quina polseguera aixequem?”)

En Llamazares s’ha de partir el temps amb en Joan Herrera. Noi! Són dos partits (o, tres) en el mateix grup. I uns són catalans.



A aquestes alçades del debat hi ha gana. Però no hi haurà més talls. Al bar del hemicicle s’improvisa un berenar-sopar a base d’entrepans de pernil, de formatge i de llonganissa. Vi i cervesa per qui en vulgui. Mengem a peu dret. El pa eixut amb embotit costa de passar. Ironies, els catalans volem canviar el país i no em aconseguit imposar el pa amb tomàquet, i mira que és senzill.

5. Els "protas". El dolent.

Rajoy s’ho juga tot a una carta. Ell, i els seus, aposten fort. No és del Estatut del que volen parlar. Creuen que han trobat “la guerra d’Iraq” dels socialistes.

I, a fons! Contra el President del Govern. “Si hacemos la vista gorda, todo es constitucional. Le importa más salvar la cara que hacerlo bien”. “Alguien está alentando los excesos que están escritos” Quin començament!! I com aquell que res, la deixa anar: ”No voy a remover el agua” Home!! I els 500.000 euros gastats en propaganda? “Pido responsabilidad” Quins collons!!. El tema no importa, va a pel bo de la pel·lícula. Perquè el tema és irresoluble: “No se le puede hacer la permanente a un puerco espín”. De qui deu ser la frase tan enginyosa? “Són devaneos federalistas. Sus proponentes compiten al alza, i ZP es su principal mecenas” Tot parteix del concepte de nació, que implica sobirania, i que representa un NO a la Constitució. “Estamos ante una reforma subrepticia de la Constitución. Estamos ante un fraude descomunal” Atacs personals contra Zapatero: “No me sorprende que Zapatero haga trampas”. En la rèplica arribarà a dir-li amb violència verbal típicament feixista: “¡¡Usted es un pobre hombre!!”

L’argumentació final son atacs a la línia de flotació dels socialistes: “Proteger las esencias contra la libertad individual”. “Contra lo que representa la Ilustración, los derechos colectivos dinamitan la idea de la ciudadanía burguesa” Això ens fa mal. Ara, ells, la dreta de sempre, son els defensors de les nostres idees republicanes. Els hem facilitat el discurs. Quin error, el preàmbul, quin gran error la música del Estatut.
I acaba: “No nos vamos a desentender. Los españoles tienen derecho a que alguien les cuente la verdad. ¿Qué cree Ud. que es España?”.
A fons, doncs, amb les dues Espanyes. És molt clar. L’Estatut és l’excusa per oferir el seu model alternatiu. El que està en joc de debó va d'economia, de política exterior, de drets socials, també d’organització territorial, d’educació,...

(Romeu, a "El País")

Com és que alguns no s'adonen del veritable guió de la pel·lícula?

4. Els "protas". El bo.

Malgrat que el protagonista de la sessió de debat hauria de ser l’Estatut, de seguida es veu que hi hauran dos altres protagonistes que li robaran descaradament el paper.


Rodríguez Zapatero puja a la tribuna. Escombra l’escenari amb la seva blava mirada. “Pensando en España” Comencem bé!. I es lliga al coll el dogal de la reforma de l’Estatut de Catalunya. En el seu parlament, amb tot l’atreviment i sense cap por, lliga el seu futur i el del Partit del que n’és Secretari General, el PSOE, a l’Estatut. “La sociedad actual exige reformas decididas, por esto las CCAA han comenzado reformas. Lo hacemos desde la madurez que quiero transmitir a los españoles” A continuació proclama: “Tenemos base para estar tranquilos”. Una forta injecció d’autoestima: l’economia va bé, ara son receptors d’immigrants i no productors d’emigrants. Les nostres empreses son líders europeus (Telefónica acaba d’anunciar la compra dels 2on. operador anglès). “Los logros son de todos. ¿Porqué alimentar la duda y el temor? España gana. ¿Quién tiene miedo?. SI, a la reforma y deseo que sea una tarea de todos.” Defensa que la reforma farà més robusta la nostra convivència. “Si así lo hacemos, España estará más unida porque estará mejor unida”. ¡¡Bravo!!. Més coses interessants: El text del Estatut presentat fa servir noves tècniques jurídiques que portaran a un autogovern de més qualitat. L’Estat té paper (ja és hora de mirar més cap en fora que cap el que fa el de sota). No nega la possibilitat de transferir o delegar per principi. El que cal és fer-ho a través de les adequades fonts normatives. Llença avisos: sobre la bilateralitat “Lo que compete al Estado es la multilateralidad”, sobre la cohesió “Se equivocan quienes piensan que la cohesión va ligada a la centralización. Es a revés”. Atenció!, dard enverinat: “Extremadura a recortado 20 puntos del diferencial de renta que tenia con la media de España en 20 años. Con las autonomías se han eliminado diferencias”. I floretes: “Cataluña es clave para el desarrollo de la economía de España”. “ Es de justicia reconocer la solidaridad de los catalanes”. Va acabant: “Una Cataluña más fuerte hace más fuerte a España”

“En democracia no hay razones para tener miedo al futuro” “Desde la Constitución mejoraremos el autogobierno de nuestros pueblos. Será para vivir en democracia”

Els catalans haurem de fer-li un monument a aquest lleonès, de l’Espanya profunda, que planteja, amb valentia i en mig del temporal, una altra forma de convivència entre tots nosaltres, per què som tots nosaltres, de Fisterra al Cap de Creus, d’ Hondarrabia al Campo de Gibraltar.

Hi haurà cap “penjases” que estirarà la corda per què vagi a treure l’herba que hi ha dalt del campanar?

3. Tall publicitari. El dinar

Teníem, la meva companya Ana Mª Fuentes i jo, un dinar pendent amb el Secretari General de Turisme Raimon Martínez Fraile per parlar de temes de la seva competència.
Ell, de la seva anterior estança a Madrid (a la RENFE, amb la Mercè Sala) és un assidu a “La Ancha”, un bon restaurant, al carrer Zorrilla, darrera del Congrés, punt de cita habitual de polítics, i de conspiracions varies. Vaig anar-hi per primera vegada el 93, i em vaig trobar amb una reunió dels “renovadores” del PSOE. Ara, no passa setmana que m’hi entauli amb un o altre/a. Aquest dia estava curull de parlamentaris i acompanyants que seguien el debat de l’Estatut. Els de CiU, als que acompanyaven en Jordi Pujol i en Xavier Trias. Els del PNV, amb en Josu Jon Imaz, que em va ser presentat pel company Beloki, i que parla un català perfecte. Va entrar en Santiago Carrillo. En Pepe Blanco, el poderós secretari d’organització del PSOE, des de un racó discret dominava el panorama. A la taula del costat, gent de la comunicació de Catalunya: la Pilar Rahola, en Josep Cuní a qui feia temps que no saludava, la García Melero,...

L’Anita que és jove, i de Ronda, sort que va tenir dels dos vells “llops” de la política que l’acompanyaven per explicar-li qui era qui i de què anaven.

Amb la gentada, els del restaurant van anar una mica desbordats i quant s’acostaven les quatre de la tarda vam haver de demanar ràpidament els cafès i aixecar-nos d’una revolada per anar a la continuació del debat.