18 de novembre, 2010

Multiculturalisme, no.

Fa alguns dies la cancellera alemanya Angela Merkel va fer unes consideracions sobre el multiculturalisme derivades de les politiques d’immigració que han estat aplicades al seu país. Vaig estar temptat de comentar-les.

Ara, en campanya electoral a Catalunya, i potser com a pròleg per més endavant, el PP ha tret un paper fixant la seva posició que remarca la seva forma de pensar, i sobre tot, d’actuar. Cal acotar als “altres”. Per què hi ha els “uns”, els d’aquí, i els “altres”, que són de fora. Cal dir als “altres” què han de fer, com han de ser. No estan sols en aquesta posició, més o menys explícitament els acompanyen altres partits dretans.

No és això, no s’ha d’anar per aquí.

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’explicar-ho en una reunió de la Xabaca socialista de Mataró. De què pensem sobre el tema de la integració dels nou vinguts, de com hem de tractar als immigrants.

(En la foto el company Mohamet Belkaid, la futura sang catalana, en campanya.)

Cal fer un pròleg sobre història i geografia, especialment en relació amb als moros (que és com els llatins havien anomenat sempre als magrebins). Les coses són com són, no les hem d’amagar. Som ara frontera de desigualtats socioeconòmiques evidents i varem ser molts segles –fa temps- frontera mòbil i conflictiva, de flux i reflux, de cultures llavors enfrontades.

Cal fer una ample exposició de com es construeixen les societats obertes. Per acumulació i barreja, per sedimentació desprès, i a tornar-hi. Així ha estat en totes les societats al llarg dels segles. Voler pensar que les societats tenen unes essències immutables provinents del fons dels temps és errat. No hi ha propietaris de les societats, perquè sempre estan en construcció. Som en major o menor grau, ara i abans, fruit de la mobilitat i de la barreja. Els francesos a Mataró al segle XVII, o el moviment dels espanyols al segle XX. No parlem pas d’Amèrica, tant la del Nord com la del Sud.

Que tothom parli, vesteixi, visqui com vulgui. Sols cal que accepti i acati les normes col·lectives de les comunitats on van a parar. Aquí hem lluitat molts anys per la separació de les creences privades de les normes col·lectives. Aquí hem lluitat per l’assumpció i pel compliment dels drets humans. Aquí tenim un funcionament fruit de la nostra història i de les lluites de la gent que l’ha viscut.

En el futur, les normes les farem entre tots els que estiguin aquí. Lluitarem per anar progressant. No és segur que reeixim, però –al menys alguns, els nostres- no ho abandonarem. Lluitarem per això.

Doncs, ja ho saben què es trobaran els que es vulguin establir entre nosaltres. Que no s’enganyin. No estem pel multiculturalisme. Sols estem per la cultura de la llibertat, de les llibertats. I que tothom, respectant-la, vagi com vulgui i faci en l’ordre privat el que cregui. No cal decretar ni fer imposicions, ni en el vestir, ni en la llengua, ni en res. Sols cal imposar el compliment de la Llei.

Cal fer un epíleg. Estem en una situació de crisi econòmica, de forta crisis, amb tot el que comporta, especialment en una elevada taxa d’atur. En aquesta situació, cal ser prudents, cal saber que hi haurà reaccions xenòfobes, es previsible. Cal ser cautelosos, doncs, i actuar – tots, els d’aquí i els de fora- convenientment, tant per defensar les nostres posicions, com per no caure en les provocacions dels adversaris de la llibertat.

Madrid, 17 de novembre.