En una entrevista radiofònica fa uns dies, el periodista em va preguntar com podia ser que el Govern espanyol digués que està disposat, si cal, a ajudar a les finances gregues i com podia entendre això un Alcalde d’aquí que no se’l ajudi a ell que no pot pagar les factures que se li acumulen sobre la seva taula
La diferència està entre donar i deixar. El que el Govern espanyol diu respecte a Grècia és que està disposar a col·laborar en els plans d’ajut a aquell país que articuli la Unió Europea que poden consistir en préstecs que potser no els hi deixarien, o els hi deixarien en dures condicions, els mercats financers lliures. Es tracta de deixar, no de donar. De deixar amb el seu corresponents cost, la taxa d’interès (probablement en millors condicions que el mercat), amb uns terminis de retorn del principal i amb la garantia d’uns plans de sanejament de les finances públiques gregues a que s’haurà de comprometre aquell Govern.
Però, pels Ajuntaments no es podria fer el mateix? Ja està establert que pugui ser així. Per tant, l’Alcalde amb problemes ja sap el que pot fer. El què ha de fer és fer-ho. Cal primer, que aflori tots els deutes que té el seu Ajuntament i/o els ingressos pressupostats que no farà. Que d’aquí en dedueixi quin és el dèficit que el tenalla. Llavors, ha d’anar a cercar al mercat financer el que necessita, per substituir els deutes a proveïdors per deutes amb el banc alliberant-se així dels primers i alliberant-los a ells.
Clar que aquest diners deixats li comportaran un cost per les arques municipals i a més els haurà de tornar en uns terminis. Tant els interessos com el retorn de capital gravaran els seus pressupostos pels anys venidors. I com els grecs, haurà d’explicar com s’ho farà per complir amb aquestes noves obligacions. Haurà de fer un Pla de sanejament. Probablement haurà de retocar els impostos i les taxes municipals a l’alça i certament haurà de constrènyer la despesa estudiant una per una les actuacions que ja fa per veure quines suprimeix (no quines pot suprimir sinó quines ha de suprimir) i evidentment pensant que en podrà emprendre de noves en el temps que duri el sanejament. Dur, molt dur, però aquesta és la trista realitat dels endeutats.
No amaguem més l’ou. El problema no és pas els deutes amb els proveïdors. Això sols és la conseqüència de no voler afrontar la situació real en que es troben algunes economies públiques, ja siguin d’Estats com el grec o d’Ajuntaments poseu-hi el nom que vulgueu.
Talment com els particulars, no?
Anem a l’hora de veritat de l’economia, a la utilització dels recursos escassos susceptibles de ser usats amb finalitats alternatives. L’hora del reconeixement dels límits, de que no tot és possible i que cal garbellar, triar, ordenar i escollir el que es pot fer, no el que es vol fer. Tots voldríem fer moltes coses, però sols podem fer el que podem fer.
Mataró, 9 d’abril.
La diferència està entre donar i deixar. El que el Govern espanyol diu respecte a Grècia és que està disposar a col·laborar en els plans d’ajut a aquell país que articuli la Unió Europea que poden consistir en préstecs que potser no els hi deixarien, o els hi deixarien en dures condicions, els mercats financers lliures. Es tracta de deixar, no de donar. De deixar amb el seu corresponents cost, la taxa d’interès (probablement en millors condicions que el mercat), amb uns terminis de retorn del principal i amb la garantia d’uns plans de sanejament de les finances públiques gregues a que s’haurà de comprometre aquell Govern.
Però, pels Ajuntaments no es podria fer el mateix? Ja està establert que pugui ser així. Per tant, l’Alcalde amb problemes ja sap el que pot fer. El què ha de fer és fer-ho. Cal primer, que aflori tots els deutes que té el seu Ajuntament i/o els ingressos pressupostats que no farà. Que d’aquí en dedueixi quin és el dèficit que el tenalla. Llavors, ha d’anar a cercar al mercat financer el que necessita, per substituir els deutes a proveïdors per deutes amb el banc alliberant-se així dels primers i alliberant-los a ells.
Clar que aquest diners deixats li comportaran un cost per les arques municipals i a més els haurà de tornar en uns terminis. Tant els interessos com el retorn de capital gravaran els seus pressupostos pels anys venidors. I com els grecs, haurà d’explicar com s’ho farà per complir amb aquestes noves obligacions. Haurà de fer un Pla de sanejament. Probablement haurà de retocar els impostos i les taxes municipals a l’alça i certament haurà de constrènyer la despesa estudiant una per una les actuacions que ja fa per veure quines suprimeix (no quines pot suprimir sinó quines ha de suprimir) i evidentment pensant que en podrà emprendre de noves en el temps que duri el sanejament. Dur, molt dur, però aquesta és la trista realitat dels endeutats.
No amaguem més l’ou. El problema no és pas els deutes amb els proveïdors. Això sols és la conseqüència de no voler afrontar la situació real en que es troben algunes economies públiques, ja siguin d’Estats com el grec o d’Ajuntaments poseu-hi el nom que vulgueu.
Talment com els particulars, no?
Anem a l’hora de veritat de l’economia, a la utilització dels recursos escassos susceptibles de ser usats amb finalitats alternatives. L’hora del reconeixement dels límits, de que no tot és possible i que cal garbellar, triar, ordenar i escollir el que es pot fer, no el que es vol fer. Tots voldríem fer moltes coses, però sols podem fer el que podem fer.
Mataró, 9 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada