Veig que el conseller Maragall, l’Ernest, recomana que es llegeixin amb atenció les declaracions d’en Toni Castells a l’entrevista que li va fer l’Avui del diumenge. Com que és un diari que no llegeixo quasi be mai em baixo l’entrevista i m’apresso a llegir-la.
Deixem de banda el tema dels toros, ja que qualsevol amb dos dits de front no l'hagués entomat doncs era previsible el que està succeint amb les reaccions que hi ha. Deixem també de banda les seves opcions personals. Feliç ell que les pot tenir! Molts les voldrien tenir i no podran fer-les ja que no els donaran opció. També deixem el que vol que sigui el partit, ja ho discutirem al proper Congrés que no tinc cap dubte que serà mogut i interessant. Anem pels temes centrals.
Les corrents del PSC, les seves “preteses” dues ànimes. Dec poder parlar-ne ja que m’han assignat a l’ànima espanyolista. Diu en Toni:
“En el PSC no hi ha dues ànimes. N’hi ha una. És l’ànima de la fusió, de la doble afirmació de Catalunya i Espanya. I el PSC que coneixem no té sentit si no manté aquesta doble afirmació, la d’Espanya que reconeix l’autogovern i la identitat nacional de Catalunya i la de Catalunya que s’implica amb l’Espanya democràtica.”
Justa la fusta, Toni! Si tots diem el mateix! Per tant, perquè uns sou anomenats catalanistes i d’altres som titllats d’espanyolistes? Doncs per una estesa acceptació que el catalanisme i l’espanyolisme són incompatibles. Els catalanistes s’associen al separatisme i els espanyolistes són els uniformistes i uniformadors castellans. I això no és cert! Això és un reduccionisme que ens intenten vendre (encara que és evident de que hi ha nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols a seques) i que mai els socialistes catalans hem esvaït creient que l’ambigüitat ens afavoria quan és tot el contrari. En la teva afirmació em reconec, però no te’n amaguis, Toni, ets tan espanyolista com jo! D’una Espanya diferent, d’una Espanya que reconeix les diferències dels seus pobles, d’una Espanya que s’ha d’articular en la seva forma d’Estat, administrativament, diferent de la que dels Borbons ençà, en la modernitat, s’ha pretès fer, de la forma que vol la dreta reaccionaria d’allà i la dreta avantatjosa d’aquí. Potser tu carregues les tintes cap aquí ja que estàs i tens responsabilitats aquí i jo les carrego cap allà ja que estic i tinc les responsabilitats allà. Però volem el mateix, no som diferents.
Que és un procés difícil i llarg, qui ho dubta? Que caldrà vèncer reticències, oi i tant! Que haurem de vendre-ho millor, evident! D’aquí anem de pet al segon tema, el del procés de l’Estatut i a la banda dels 25.
Dius: “És a dir, vist en perspectiva, crec que l’Estatut també s’hauria d’haver pactat amb el PP.” Ara l’encertes! El procés, el procés que ens ha portat fins aquí! Alguns ja varem creure que va ser mal encetat i ha acabat com ha acabat. Mira noi, per anar a vendre productes difícils s’ha de fer molt de màrqueting, s’ha de fer molta persuasió, molta seducció, i malgrat que som un país de botiguers, o potser per què sols som un país de botiguers, no ha estat pas aquest el punt fort de tot el procés. Fot-li pel dret, que tenim raó! Ja s’ho empassaran! Sí, sí, ... mira.
Els 25, impresentables segons alguns, hem vist en primera línia tot el què ha passat i hem patit i maldat per aconseguir el que s’ha aconseguit que, no en dubtis, és un avenç respecte al que teníem i un pas més cap allà on volem anar. L’Estatut no sols ha estat votat pels 25 i d’altres diputats catalans, sinó pels 169 diputats socialistes espanyols. Això és millor que nosaltres sols, com volen alguns que el que els fa por és la unitat dels socialisme espanyol. Sí, espanyol, company! De l’Espanya que volem, que tu i jo volem. De l’Espanya Estat (que no aquest vergonyant Estat espanyol que ens hem empatollat) que reculli al seu si a la nació catalana. Això està, com saps, en el preàmbul del nostre nou Estatut que han votat els 169 diputats socialistes espanyols amb nosaltres dins d’ells. La proposta que varem votar tots els socialistes al Congrés l’altre dia i que no va prosperar, també ho saps, era la nostra proposta, la dels socialistes catalans acceptada per tots els socialistes d’Espanya.
Company, col·lega, i ja per acabar, dius: “Jo el que no faré és renunciar a les meves arrels, a la meva identitat, i a la gent amb la qual he treballat tant de temps.” Jo tampoc ho faré. Ens trobarem, continuarem fent camí plegats, els pesi als qui els pesi. Som els fills dels que varem patir la guerra civil i la fosca post guerra i ens varem conjurar, ja fa molts anys, més de 35, de tirar cap endavant el tros de món que ens ha tocar en sort viure en concòrdia i diàleg, no pas amb nous enfrontaments. Ho farem!
Mataró, 3 d’agost.
Deixem de banda el tema dels toros, ja que qualsevol amb dos dits de front no l'hagués entomat doncs era previsible el que està succeint amb les reaccions que hi ha. Deixem també de banda les seves opcions personals. Feliç ell que les pot tenir! Molts les voldrien tenir i no podran fer-les ja que no els donaran opció. També deixem el que vol que sigui el partit, ja ho discutirem al proper Congrés que no tinc cap dubte que serà mogut i interessant. Anem pels temes centrals.
Les corrents del PSC, les seves “preteses” dues ànimes. Dec poder parlar-ne ja que m’han assignat a l’ànima espanyolista. Diu en Toni:
“En el PSC no hi ha dues ànimes. N’hi ha una. És l’ànima de la fusió, de la doble afirmació de Catalunya i Espanya. I el PSC que coneixem no té sentit si no manté aquesta doble afirmació, la d’Espanya que reconeix l’autogovern i la identitat nacional de Catalunya i la de Catalunya que s’implica amb l’Espanya democràtica.”
Justa la fusta, Toni! Si tots diem el mateix! Per tant, perquè uns sou anomenats catalanistes i d’altres som titllats d’espanyolistes? Doncs per una estesa acceptació que el catalanisme i l’espanyolisme són incompatibles. Els catalanistes s’associen al separatisme i els espanyolistes són els uniformistes i uniformadors castellans. I això no és cert! Això és un reduccionisme que ens intenten vendre (encara que és evident de que hi ha nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols a seques) i que mai els socialistes catalans hem esvaït creient que l’ambigüitat ens afavoria quan és tot el contrari. En la teva afirmació em reconec, però no te’n amaguis, Toni, ets tan espanyolista com jo! D’una Espanya diferent, d’una Espanya que reconeix les diferències dels seus pobles, d’una Espanya que s’ha d’articular en la seva forma d’Estat, administrativament, diferent de la que dels Borbons ençà, en la modernitat, s’ha pretès fer, de la forma que vol la dreta reaccionaria d’allà i la dreta avantatjosa d’aquí. Potser tu carregues les tintes cap aquí ja que estàs i tens responsabilitats aquí i jo les carrego cap allà ja que estic i tinc les responsabilitats allà. Però volem el mateix, no som diferents.
Que és un procés difícil i llarg, qui ho dubta? Que caldrà vèncer reticències, oi i tant! Que haurem de vendre-ho millor, evident! D’aquí anem de pet al segon tema, el del procés de l’Estatut i a la banda dels 25.
Dius: “És a dir, vist en perspectiva, crec que l’Estatut també s’hauria d’haver pactat amb el PP.” Ara l’encertes! El procés, el procés que ens ha portat fins aquí! Alguns ja varem creure que va ser mal encetat i ha acabat com ha acabat. Mira noi, per anar a vendre productes difícils s’ha de fer molt de màrqueting, s’ha de fer molta persuasió, molta seducció, i malgrat que som un país de botiguers, o potser per què sols som un país de botiguers, no ha estat pas aquest el punt fort de tot el procés. Fot-li pel dret, que tenim raó! Ja s’ho empassaran! Sí, sí, ... mira.
Els 25, impresentables segons alguns, hem vist en primera línia tot el què ha passat i hem patit i maldat per aconseguir el que s’ha aconseguit que, no en dubtis, és un avenç respecte al que teníem i un pas més cap allà on volem anar. L’Estatut no sols ha estat votat pels 25 i d’altres diputats catalans, sinó pels 169 diputats socialistes espanyols. Això és millor que nosaltres sols, com volen alguns que el que els fa por és la unitat dels socialisme espanyol. Sí, espanyol, company! De l’Espanya que volem, que tu i jo volem. De l’Espanya Estat (que no aquest vergonyant Estat espanyol que ens hem empatollat) que reculli al seu si a la nació catalana. Això està, com saps, en el preàmbul del nostre nou Estatut que han votat els 169 diputats socialistes espanyols amb nosaltres dins d’ells. La proposta que varem votar tots els socialistes al Congrés l’altre dia i que no va prosperar, també ho saps, era la nostra proposta, la dels socialistes catalans acceptada per tots els socialistes d’Espanya.
Company, col·lega, i ja per acabar, dius: “Jo el que no faré és renunciar a les meves arrels, a la meva identitat, i a la gent amb la qual he treballat tant de temps.” Jo tampoc ho faré. Ens trobarem, continuarem fent camí plegats, els pesi als qui els pesi. Som els fills dels que varem patir la guerra civil i la fosca post guerra i ens varem conjurar, ja fa molts anys, més de 35, de tirar cap endavant el tros de món que ens ha tocar en sort viure en concòrdia i diàleg, no pas amb nous enfrontaments. Ho farem!
Mataró, 3 d’agost.
1 comentari:
Hola Manel:
Soc en Josep Ballell, militant de Santa Coloma Farners, i estic total i absolutament d' acord amb els comentaris que fàs sobre en Castells.
No entenc com front a unes eleccions que les tenim molt i molt dificultoses, estiguem miran el sexe dels àngels mentres que els verdaders adversaris riuen per sota el nàs.
Una abraçada.
Josep Ballell
(ens coneixem del temps d'en Robert Mercader, quan eres Alcalde)
Publica un comentari a l'entrada