05 d’abril, 2009

Zarápolis.

Amb motiu del meu aniversari l’any passat em van regalar alguns llibres. Entre ells Zarápolis (Cecilia Monllor. Ed. Del Bronce. B.2001), una narració periodística sobre el fenomen de Zara.

Llegit ara en la distància del temps, va ser gestat a començaments de segle i ja estem acabant la primera dècada, m’ha fet recordar la meva visió, coincident amb la del llibre, sobre aquesta meravella industrial del sector del tèxtil i la distribució comercial (ja que és una barreja d’ambdós) que encara avui és tant reeixida al nostre país i a tot el món.

A Mataró varem viure molts anys del tèxtil i Zara hi tenia algunes arrels (crec que ara ja no hi té res). Coneixia forces aspectes del sector per tradició familiar ja que molts dels meus hi havien treballat (com quasi bé tothom a la ciutat) i pels contactes que tenia amb el teixit empresarial i sindical locals (als començaments de fer d’Alcalde fins alguna mediació vaig haver de fer en la negociació col·lectiva al local del Gremi de fabricants, el “gremit” en mataroní)

Per això quan vaig coincidir casualment (més o menys en el temps de l’elaboració del llibre comentat) en una taula de restaurant amb el Sr. Fernando Martínez, que em va ser presentat com a Director d’expansió immobiliari de Zara, em va faltar temps per demanar-li si podia procurar-me una visita al mític complex d’Arteixo.

Dit i fet. Acompanyat pels intermediaris que m’havien facilitat l’oportunitat del contacte em vaig passar tot un dia coneixent per dins, superficialment és clar, el funcionament de la creació i la logística de Zara que tanta fama li han donat. El llibre ho descriu de sobres a la seva manera, encara que és perfectament conegut. (A la darrera pàgina del text s’explica que el creador i ànima de l’empresa, Amancio Ortega, va revisar-lo: “leyó el texto antes de su publicación e hizo sus puntualizaciones”)

Precisament vaig tenir la sort de poder departir una bona estona amb el cèlebre personatge (d’altra banda per presència i actitud tant lluny de ser personatge). Mentre giràvem visita, si mal no recordo a la secció de disseny, se’ns va acostar un empleat i ens va dir que el Sr. Ortega assabentat de la nostra visita i del meu càrrec ens volia saludar.

Em vaig trobar amb ell en un despatx de treball, lluny d’ostentació i cerimonial, on planerament em va explicar la filosofia tant de treball com de concepte del que feia. És també conegut i senzill: Els homes entrem a les botigues de roba a comprar el que necessitem. Les dones hi van a veure que hi ha. A partir d’aquesta idea es desenvolupa tota una estratègia que ha conduit al seu èxit: disseny actual, producte assequible, rotació continuada, escassa propaganda, renovació permanent de l’espai, involucració dels treballadors,... Res més. Ben senzill.

Ah!..., la psicologia humana.



Perdoneu. No és masclisme “Nunca es triste la verdad (en aquest cas just el contrari), lo que no tiene es remedio”

Està sonant el Kind of Blue de Miles Davis, també mític enregistrament de ara fa cinquanta anys tornat a publicar per commemorar-ho, amb els altres “montres” del jazz: “Cannoball” Adderley, Paul Chambers, James Cobb, John Coltrane, Bill Evans i Wynthon Kelly.



Mataró, 4 d’abril.

1 comentari:

Cecilia M ha dit...

Me alegro que le haya sido entretenida la lectura de mi libro. Es un trabajo sin pretensiones y nace de mi fascinación por este fenómeno sociológico. No soy economista ni experta en empresas, por lo tanto todo lo que cuento es en clave sociolíógica. Ya nos gustaría a todos los españoles tener en estos momentos media docena de Inditex que nos levantaran el país. Un saludo, Cecilia Monllor