26 d’abril, 2009

Alguna cosa no quadra.

En dos dies, dades econòmiques per analitzar. Les primeres, les previsions de creixement que vaticina el FMI pels propers temps a nivell mundial. El quadre és per fixar-s’hi.

Les dades del 2008 eren conegudes i ja les he exposat abans. El creixement espanyol, 1,2%, va ser una mica superior al dels països del nostre entorn socioeconòmic: La zona euro, 0,9%; els EE.UU., 1,1%; Regne Unit, 0,7%; Japó, -0,6%.

Pel 2009, les previsions pronostiquen davallada generalitzada arreu del món, però curiosament l’espanyola és de les menys dolentes, -3,0%. La zona euro, -4,2%; els EE.UU., -2,8%; Regne Unit, -4,1%; Japó, -6,2%. Pel 2010, atonia general, que costa més de recuperar a Espanya, encara que sense gaires diferències, -0,7%. La zona euro,-0,4%; els EE.UU., 0,0%; Regne Unit, -0,4%; Japó, 0,5%.

Amb aquestes dades és per pensar que el que ens està passant aquí, amb les nostres característiques particulars (l’immobiliari, per exemple), no és massa diferent del que està passant arreu.

Les segones dades fan referència a les xifres de desocupació a Espanya corresponents al primer trimestre del 2009. Les previsions del FMI ja indicaven una substancial diferència. 11,3% d’atur, dada certa, el 2008 a Espanya front el 7’6% a la zona euro, 5,8% als EE.UU., 5’5% al Regne Unit i 4’0% al Japó. Pel 2009 i el 2010 les diferències es disparen.

Però la dada real del primer trimestre del 2009 (enquesta de la EPA) ens diu que ja hem assolit la previsió del FMI per tot l’any. És evident que alguna cosa no quadra al mercat de treball espanyol. La caiguda és espectacular. Malgrat tot, cal mirar l’evolució de conjunt de la sèrie històrica ja que crec que és il·lustrativa.



Algunes consideracions s’han de fer a la vista del que passa.

1. Sobre la immigració. Hem absorbit més de quatre milions de persones d’arreu del món, que preferentment han vingut a buscar feina i l’ha trobada. La taxa d’atur en el seu punt més baix, 7’95% no fa pas més de 15 mesos!, era força més elevada que les dels països del voltant. La pregunta: A quin preu mínim estan disposats a treballar els espanyols? Quina mobilitat geogràfica estan disposats a fer? (mira que és un país que no fa pas gaires anys va protagonitzar una mobilitat extraordinària)

2. Sobre la temporalitat. Sembla que els ajustaments de plantilles es fan sobre aquesta mena de contractes ja que són menys costosos. Tenim les taxes més elevades, i moltes vegades injustificades per motius de feina, de temporalitat. La pregunta: El cost dels acomiadaments i les seves condicions, s’ha de revisar?

3. Sobre el treball autònom. 3,3 milions d’autònoms em sembla que en són molts. No sé en relació amb d’altres economies si és semblant el percentatge de treball d’aquesta mena, però és conegut que els ajustaments de la producció, i sobre tot la distribució, de bens i serveis es fa amb treballadors autònoms, amb menors costos laborals i menys rigideses organitzatives. La pregunta: Fins a quin punt la flexibilitat del sistema econòmic ha de descansar sobre aquest tipus de treball? Perquè no es desenvolupa amb rapidesa l’Estatut del treball autònom a veure si esberlem el grà i aflorem els costos reals de determinades activitats?

4. Sobre el volum de la bromera. No hi ha correlació entre el descens de l’ocupació i el descens de la producció. Què feia, què produïa, tota aquesta gent que està anant a l’atur? Si, la construcció s’ha ensorrat (per compte de la cobdícia dels tenedors de sòl com vinc sostenint de fa temps), però en d’altres sectors potser es fa evident que hi havia molta bromera, sinó no s’explica que amb la pèrdua d’ocupació no hi hagi més pèrdua de producció. La pregunta: O fins i tot, no hi hauran sectors sencers de bromera?

5. Sobre la política industrial. Curiosament des del començament de la crisi es nota en falta, excepte alguns temes puntuals, parlar de la base industrial i productiva del país. Això és coincident amb la desaparició de catalans al ministeri d’Indústria? No ho sé, però és clar que si no millorem la nostra base productiva per que doni ocupació estable a la gent que vivim aquí no ens quedarà més remei que adaptar la gent, el volum d’habitants, al que pugui donar el què tenim. I mirant els mapes, en alguns indrets més que en altres.

Mataró, 26 d’abril.