El GPS organitza una Jornada de reflexió sobre la situació econòmica. (No he aconseguit cap enllaç a la web del PSOE. Inaudit!)
L’obertura la fa el comissari europeu, Joaquín Almunia i la cloenda el Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara. Ambdós no es mouen de l’ortodòxia de les seves respectives posicions que com que són ja molt conegudes no aporten novetats al debat. Suposo que per la seva posició institucional tampoc poden fer gaires elucubracions ja que les seves paraules són escrutades amb lupa i interpretades ràpidament.
Almunia exposa la situació: “L’economia real s’està desplomant a tot el món”, “Cal apuntalar l’economia financera, però cal pensar en la sortida: una nova política monetària.” “Evitar el proteccionisme, major regulació del sistema financer, més dinamisme a l’economia real, la socialdemocràcia no té problemes ideològics amb el què s’ha de fer, combinar l’eficàcia econòmica amb l’ambició social, més i millor integració europea.” Res de nou.
Vegara llegeix com si fos una compareixença a la Comissió d’Economia. “Cal restablir la confiança perquè el sistema torni a funcionar” Fa incidència en la responsabilitat corporativa de les entitats financeres, el tema del moment. Repeteix una de les seves frases favorites: “Tant mercat com sigui possible, tant Estat com sigui necessari”. Les actuacions pro cícliques comporten restriccions avui inacceptables. Repassa, altra vegada, totes les mesures preses pel Govern de cara al funcionament del sistema financer, els ajuts als ciutadans i a les empreses. Ni un mil·límetre del discurs oficial.
Qui encén els ànims, al menys d’alguns de nosaltres, és el President de l’Associació de la Banca espanyola (AEB), Miguel Martín. La millor defensa és un bon atac, pensen el banquers. Sotmesos a la pressió de l’acusació que estan restringint el crèdit a particulars i a la petita i mitjana empresa es treuen obertament el mort de sobre.
“Mientras que a nivel mundial el sistema financiero hunde a la economía real, en España es la economía real la que hunde el sistema financiero” ¡Toma ya!
Però, quina barra! Qui va finançar alegrement als especuladors immobiliaris? Qui va engrescar als consumidors insensats a la disbauxa? Qui va ser el prestatari temerari que s’anava inventat, i col·locant, nous productes financers? “Las familias y las empresas están sobreendeudadas” Però, quines famílies? A on les havíeu portat? I, quines empreses? Les productives o les especulatives? I de quines mides i responsabilitats socials? “España tiene que reducir su nivel de endeudamiento” Tots al mateix sac, i amb aquesta excusa taparem les vergonyes dels aprofitats, abans per guanyar tot el que era possible, ara per no perdre gaire en l’ensorrada. Quan surtin les memories de responsabilitat social corporativa d’algunes entitats financeres ja les podeu llençar a la paperera.
Vaig preguntar al professor Ontiveros com es podia materialitzar la demanda de que arribés el crèdit a particulars i a petites i mitjanes empreses. La resposta que em va donar va ser un major control, o unes més estrictes condicions, dels ajuts governamentals. Però no sé si el Banc d’Espanya està per aquesta labor. La seva preocupació, i em temo que la seva mirada, és el sistema financer, no l’economia real.
L’obertura la fa el comissari europeu, Joaquín Almunia i la cloenda el Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara. Ambdós no es mouen de l’ortodòxia de les seves respectives posicions que com que són ja molt conegudes no aporten novetats al debat. Suposo que per la seva posició institucional tampoc poden fer gaires elucubracions ja que les seves paraules són escrutades amb lupa i interpretades ràpidament.
Almunia exposa la situació: “L’economia real s’està desplomant a tot el món”, “Cal apuntalar l’economia financera, però cal pensar en la sortida: una nova política monetària.” “Evitar el proteccionisme, major regulació del sistema financer, més dinamisme a l’economia real, la socialdemocràcia no té problemes ideològics amb el què s’ha de fer, combinar l’eficàcia econòmica amb l’ambició social, més i millor integració europea.” Res de nou.
Vegara llegeix com si fos una compareixença a la Comissió d’Economia. “Cal restablir la confiança perquè el sistema torni a funcionar” Fa incidència en la responsabilitat corporativa de les entitats financeres, el tema del moment. Repeteix una de les seves frases favorites: “Tant mercat com sigui possible, tant Estat com sigui necessari”. Les actuacions pro cícliques comporten restriccions avui inacceptables. Repassa, altra vegada, totes les mesures preses pel Govern de cara al funcionament del sistema financer, els ajuts als ciutadans i a les empreses. Ni un mil·límetre del discurs oficial.
Qui encén els ànims, al menys d’alguns de nosaltres, és el President de l’Associació de la Banca espanyola (AEB), Miguel Martín. La millor defensa és un bon atac, pensen el banquers. Sotmesos a la pressió de l’acusació que estan restringint el crèdit a particulars i a la petita i mitjana empresa es treuen obertament el mort de sobre.
“Mientras que a nivel mundial el sistema financiero hunde a la economía real, en España es la economía real la que hunde el sistema financiero” ¡Toma ya!
Però, quina barra! Qui va finançar alegrement als especuladors immobiliaris? Qui va engrescar als consumidors insensats a la disbauxa? Qui va ser el prestatari temerari que s’anava inventat, i col·locant, nous productes financers? “Las familias y las empresas están sobreendeudadas” Però, quines famílies? A on les havíeu portat? I, quines empreses? Les productives o les especulatives? I de quines mides i responsabilitats socials? “España tiene que reducir su nivel de endeudamiento” Tots al mateix sac, i amb aquesta excusa taparem les vergonyes dels aprofitats, abans per guanyar tot el que era possible, ara per no perdre gaire en l’ensorrada. Quan surtin les memories de responsabilitat social corporativa d’algunes entitats financeres ja les podeu llençar a la paperera.
Vaig preguntar al professor Ontiveros com es podia materialitzar la demanda de que arribés el crèdit a particulars i a petites i mitjanes empreses. La resposta que em va donar va ser un major control, o unes més estrictes condicions, dels ajuts governamentals. Però no sé si el Banc d’Espanya està per aquesta labor. La seva preocupació, i em temo que la seva mirada, és el sistema financer, no l’economia real.
I aquí tenim un gros problema ja que la desocupació és real, no virtual i les persones es toquen, no són apunts contables.
“Si nos preocupa el bienestar de las jirafas, no debemos pasar por alto los sufrimientos de los cuellos más cortos que están muertos de hambre o las dulces hojas que caen al suelo y son pisoteadas en la lucha, o el hartazgo de las que tienen el cuello largo, o el mal aspecto de ansiedad o voracidad agresiva que nubla los pacíficos rostros del rebaño.”
J.M.Keynes. El final del laissez faire. 1926.
Mataró, 4 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada