“Pero hoy he querido hacer un paréntesis y mirar más allá de la crisis. Porque de la crisis actual ignoramos cuánta profundidad y duración alcanzará pero sabemos algo con toda certeza: que la crisis terminará. Estamos seguros que acabaremos saliendo de la crisis. Y esto no es un vano optimismo: Es la constatación de una regularidad empírica. La economía funciona así al menos desde que José interpretó el sueño del faraón sobre unas vacas flacas y otras gordas.”
Polseguera entorn unes declaracions del Governador del Banc d’Espanya sobre el cost de la rescissió dels contractes laborals. Com que hi ha possibilitat d’anar a l’original i llegir directament, sense intermediaris, les seves paraules, fem-ho.
Parteix de que algun dia, d’aquí un temps, sortirem de la crisi (està bé en aquests moments pensar en això). I tothom enfocarà la nova etapa segurament de forma diferent segons les seves característiques. Quines són les nostres, les d’Espanya?
Analitza els punts forts i els febles que ens han portar fins on estàvem, fins on varem arribar, al esclatar la crisi. Febles: el nivell educatiu, reduït estoc de capital, baix nivell tecnològic, institucions laborals ineficients. Forts: sector públic quelcom més reduït, descentralització de la despesa pública, més agosarats en les privatitzacions, notable equilibri fiscal, reducció del deute públic.
En els darrers 20 anys hem crescut més que els nostres similars, alhora que hem anat perdent competitivitat. Com ha estat possible? Gràcies primer a les devaluacions i després, paradoxalment, a l’estabilitat d’estar amb l’euro. La immigració ha flexibilitzat enormement l’economia espanyola i l’elevat endeutament dels particulars, però sobretot de les empreses (atenció amb aquesta dada!).
Probablement els factors que ens han estat favorables no es tornaran a donar, sobretot el tema del endeutament. Llavors, què s’ha de fer per millorar la competitivitat?: augmentar la productivitat. I això com es fa? Màxima atenció a la formació i a la educació (quasi bé res, amb el corporativisme existent, el desinterès social i la manca de força política per trencar el status quo. Això és collita meva), i reformes estructurals (precisament el vicepresident Solbes també en va parlar dimarts passat a la seva compareixença al Congrés). Reformes de les institucions laborals, del mercat dels lloguers, de la competència en els serveis, del transport ferroviari de mercaderies, de l’energia, de l’administració pública (algú s’atreveix a parlar-ne!). Es centra en el tema laboral.
“Es evidente que contar con unas instituciones laborales inadecuadas está generando unos efectos muy perniciosos no sólo sobre la productividad y el crecimiento económico sino también sobre el bienestar de los trabajadores.”
En comparació a les dades d’altres països els mecanismes d’ajustament laboral no funcionen correctament i enumera les nostres singularitats en aquest camp. S’atura en la forma en que aquí està assegurada la contingència de la pèrdua de l’ocupació que és semblant al que hi havia temps endarrere en altres països, però que aquests ja han reformat i nosaltres no. És la coneguda combinació de prestació pública, el subsidi temporal, i pagament d’una quantitat, indemnització privada. No obstant, avisa:
“El sistema español es ineficiente y, sin embargo, sería absurdo ignorar que una gran parte de la opinión pública piensa que el sistema actual protege a los trabajadores. Y es claro que si no hay una conciencia generalizada de los daños que produce, no habrá reformas.”
Per això cal estudiar, difondre i fer debat sobre el que han fet els altres. Posa els exemples de Dinamarca i Àustria i acusa al sistema espanyol de tenir els mateixos efectes que el proteccionisme comercial.
Però aquesta preocupació no el fa perdre de vista que hi ha un altre front que no hem d’oblidar: L’educatiu i formatiu. Exposa les conseqüències per la desocupació dels baixos nivells formatius i la necessitat de formar-se dins de les empreses.
“Creo que es un error plantear el debate exclusivamente en el abaratamiento del despido, y pienso que sólo podremos avanzar si se centra en encontrar las fórmulas que nos permitan aumentar la productividad, reducir las cifras de desempleo y mejorar los salarios de los trabajadores.”
Polseguera entorn unes declaracions del Governador del Banc d’Espanya sobre el cost de la rescissió dels contractes laborals. Com que hi ha possibilitat d’anar a l’original i llegir directament, sense intermediaris, les seves paraules, fem-ho.
Parteix de que algun dia, d’aquí un temps, sortirem de la crisi (està bé en aquests moments pensar en això). I tothom enfocarà la nova etapa segurament de forma diferent segons les seves característiques. Quines són les nostres, les d’Espanya?
Analitza els punts forts i els febles que ens han portar fins on estàvem, fins on varem arribar, al esclatar la crisi. Febles: el nivell educatiu, reduït estoc de capital, baix nivell tecnològic, institucions laborals ineficients. Forts: sector públic quelcom més reduït, descentralització de la despesa pública, més agosarats en les privatitzacions, notable equilibri fiscal, reducció del deute públic.
En els darrers 20 anys hem crescut més que els nostres similars, alhora que hem anat perdent competitivitat. Com ha estat possible? Gràcies primer a les devaluacions i després, paradoxalment, a l’estabilitat d’estar amb l’euro. La immigració ha flexibilitzat enormement l’economia espanyola i l’elevat endeutament dels particulars, però sobretot de les empreses (atenció amb aquesta dada!).
Probablement els factors que ens han estat favorables no es tornaran a donar, sobretot el tema del endeutament. Llavors, què s’ha de fer per millorar la competitivitat?: augmentar la productivitat. I això com es fa? Màxima atenció a la formació i a la educació (quasi bé res, amb el corporativisme existent, el desinterès social i la manca de força política per trencar el status quo. Això és collita meva), i reformes estructurals (precisament el vicepresident Solbes també en va parlar dimarts passat a la seva compareixença al Congrés). Reformes de les institucions laborals, del mercat dels lloguers, de la competència en els serveis, del transport ferroviari de mercaderies, de l’energia, de l’administració pública (algú s’atreveix a parlar-ne!). Es centra en el tema laboral.
“Es evidente que contar con unas instituciones laborales inadecuadas está generando unos efectos muy perniciosos no sólo sobre la productividad y el crecimiento económico sino también sobre el bienestar de los trabajadores.”
En comparació a les dades d’altres països els mecanismes d’ajustament laboral no funcionen correctament i enumera les nostres singularitats en aquest camp. S’atura en la forma en que aquí està assegurada la contingència de la pèrdua de l’ocupació que és semblant al que hi havia temps endarrere en altres països, però que aquests ja han reformat i nosaltres no. És la coneguda combinació de prestació pública, el subsidi temporal, i pagament d’una quantitat, indemnització privada. No obstant, avisa:
“El sistema español es ineficiente y, sin embargo, sería absurdo ignorar que una gran parte de la opinión pública piensa que el sistema actual protege a los trabajadores. Y es claro que si no hay una conciencia generalizada de los daños que produce, no habrá reformas.”
Per això cal estudiar, difondre i fer debat sobre el que han fet els altres. Posa els exemples de Dinamarca i Àustria i acusa al sistema espanyol de tenir els mateixos efectes que el proteccionisme comercial.
Però aquesta preocupació no el fa perdre de vista que hi ha un altre front que no hem d’oblidar: L’educatiu i formatiu. Exposa les conseqüències per la desocupació dels baixos nivells formatius i la necessitat de formar-se dins de les empreses.
“Creo que es un error plantear el debate exclusivamente en el abaratamiento del despido, y pienso que sólo podremos avanzar si se centra en encontrar las fórmulas que nos permitan aumentar la productividad, reducir las cifras de desempleo y mejorar los salarios de los trabajadores.”
“Y hay que reconocer que la tarea no es fácil.”
Habilitat, sensibilitat, intel·ligència, possibilitats, col·laboració interdisciplinària,... és el que necessitem i hem de fer.
Bé, obrir el debat no és dolent. És més, al contrari, lo dolent és no fer-lo.
Mataró, 20 de febrer.
Habilitat, sensibilitat, intel·ligència, possibilitats, col·laboració interdisciplinària,... és el que necessitem i hem de fer.
Bé, obrir el debat no és dolent. És més, al contrari, lo dolent és no fer-lo.
Mataró, 20 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada