Mercats.

Joaquín Sorolla: Extremadura. El mercado. 1917

The Hispanic Society of America. New York.

Miquel Barceló: El mercat de Sangha. 2000

Mataró, 31 d'agost.

Nunca es triste la verdad ...

Al final, la manifestació del desconcert i l’emprenyament generalitzats ha aconseguit que se’ns donessin explicacions i arguments per entendre, primer, què està passant i per poder explicar en un o altre sentit, desprès, perquè es fa el què es fa.

Tard, a darrera hora, però s’ha fet. Detallada i raonable explicació i llarg i bon debat posterior. Llàstima que s’ha fet ja al final del temps (potser “dels temps”). De haver-se fet més vegades aquest procés d’explicació i debat amb molts més temes, potser de no tanta importància –certament- com el que ara ens ocupa, haguéssim anat millor.

Sobre les formes, que és el que aixeca més suspicàcies. Sembla que estem molt malament, potser més del què ens pensem. Les explicacions ho avalen, tot ho apunta. Cada pujada d’interessos d'un punt percentual són uns 6.000 milions d’euros més de càrrega financera. El que res ens assegura és que aquesta extrema mesura que anem a prendre resolgui plenament la problemàtica situació. Cal prendre-la inexorablement, sí o sí. I no podem esperar. L’argument sobre la possibilitat de consultar-ho queda en qüestió  perquè comportaria un retràs que no ens podem permetre. Caram!!, estem molt malament, oi? Lo fotut és que no sabem pas si millorarem o empitjorarem, amb o sense accions tant enrevessades com aquesta.

Sobre el fons. Bé, això té en realitat menys debat, està molt clar. A les explicacions que he anat fent en els darrers temps em remeto. Són els 30/20/10: aquests darrers anys el dèficit és la meitat dels ingressos i la tercera part de les despeses. Això ens fa dependents, dependents dels mercats.  No s’hi val blasmar del mercats i desprès anar a demanar-los recursos. Parlem?, és l’anunci de La Caixa. Clar, ells tenen els recursos, però som nosaltres els que anem a demanar. De què voleu parlar, doncs? L’alegria de dir, tots, que no ens agrada pagar impostos, portant l’ingrés públic al descrèdit. La irresponsabilitat de la despesa il·limitada, ho volem tot sense pensar què és possible i què és més prioritari. Criatures. Sols l’ensenyament (les explicacions) ens fa adults. No abandonem l’oportunitat de les explicacions.

No tenim gaire marge, reconeguem-ho, és així. No ens tenen confiança. Oblidem-nos de sí és amb raó o sense. Ens collen fort i no tenim garanties de que demà no ens estrenyin encara més. Valenta papereta com a resultat d’haver estat laxes en l’aplicació del rigor i la disciplina que sempre, sempre, s’ha de mantenir. La pura, p..., i dura realitat.

“Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio.”

Madrid, 30 d’agost.

Referències bíbliques: Samsó.

La captura de Samsó.

Christiaen van Couwenbergh, 1630.

Dordrechts Museum, Dordrecht.

"Mori jo i tots els filisteus!"

Mataró, 28 d'agost.

Acoquinats, acoltellats i humiliats.

Ara que el Primer Secretari del PSC ha parlat podem dir-hi la nostra, oi?

Sí, el President del Govern no va respondre a la pregunta que li va formular per dues vegades el cap de l’oposició en el debat de dimarts passat al hemicicle del Congrés i que al final també li demanava a crits la bancada popular. No va desvelar el contingut de la carta que li havia enviat el President del BCE, Sr. Trichet. Sabem que hi ha una carta semblant per Berlusconi, que havia pactat mesures similars, o més dures, que les nostres.

Tant li fa el que contingui la carta, si hi han o no peticions concretes, el cert és que les mesures que es varen validar dimarts passat al Congrés i l’anunci d’una reforma constitucional d’avui per demà són prou expressives del que, implícitament o explícitament, ens demanen. Com sempre, amb el seu llapis, en Peridis ho ha plasmat ben clar.

Ens varen doblegar el maig de l’any passat: El pols perdut. Tant li dóna que disciplinadament hàgim anat prenent mesures i més mesures en la via que se’ns demanava. De resultes de les tamborinades de començaments d’aquest mes i de l’ajut del BCE, en forma dels famosos eurobons, ara ens claven la “puntilla”. Ja estàvem acoquinats, ara, a més, acoltellats i humiliats.

El volum del nostre deute públic és dels més baixos de l’euro zona. Sí, el nostre creixement és anèmic, però el dels altres no és pas superior (les dades dels segon trimestre i les perspectives d’ocupació europees ho senyalen), Tenim un dèficit públic que anem controlant i reduint, com fan tots els nostres veïns (per cert, devem ser els únics que varem fer superàvits quatre anys seguits, del 2004 al 2007. Ni els francesos ni els alemanys podem presumir d’això). D’acord, tenim una elevada taxa d’atur, esgarrifosa, però el nostre creixement poblacional ha estat inaudit: els alemanys no ha crescut la població gens en el darrers dotze anys. I no ens tenen confiança, la confiança que tenen alguns en ells mateixos.

(Nota INE, 26/8/2011)

D’acord, l’espectacle polític que hem donat és sensacional. Cap responsabilitat per part de ningú en afrontar seriosa i ordenadament la situació. Repassar els diaris de sessions del Congrés d’aquests darrers quatre anys és veure un cúmul de frivolitats. No hem sabut, col·lectivament i conjuntament, plantar-nos i fer valer alguns punts forts que també teníem. No, no són el èxits del futbol i altres esports, que més aviat crec que són contraproduents (amb quins diners es paga tota aquesta disbauxa?), ni les sortides al exterior d’algunes grans empreses que ho fan “apalancades” (“apalancades” per qui?). Per debilitat governamental,  per irresponsabilitat caïnita de l’oposició de tots costats, per les disbauxes de tots els nivells de l’administració, per la desinformació i partidisme dels mitjans, pel desconeixement babau de la ciutadania, hem donat, estem donant, una imatge lamentable. És fàcil, sembla, ja acoquinats, acoltellar-nos i humiliar-nos. Compte! un país de ciutadans/es humiliats és de difícil gestió. Que no recorden els alemanys la seva propia història?

Ara, a un mes de convocar eleccions generals anticipades, ja anunciades, hem de reformar cuita corrents la Constitució per introduir-hi una mesura que entrarà en vigor… el 2020!

Això és massa! És intentar apagar les brases de la indignació social que està al carrer amb gasolina. Que no ens en adonem? Però, tant difícil o impossible és plantar-se davant els mercats dient-los que esperin un xic que hi ha una convocatòria en marxa? Ve d’aquí a finals d’any? Podem parlar-ne amb calma? Tant febles ens veiem per tenir por de sotmetre-ho a consulta popular amb el que representa de poder-ho explicar abastament? El nostre poble té antecedents sobrats en aquests anys de democràcia per votar assenyadament el que se li proposa ben explicat. Serà que ja no ens queda esma ni una punta d’amor propi? Pot ser un cop molt dur per la democràcia i per l’esquerra. Potser això és el que volen alguns, aquells que volen esborrar-nos.

Mataró, 26 d’agost.

Una gran oportunitat.

Els primers e-mails van arribar a mitja tarda del mateix dimarts. Eren protestes indignades individuals. Cap a les deu del vespre van començar a arribar les organitzades. El mateix text, en general, “corta y pega”, i endavant, a mostrar la nostra indignació als membres de Les Corts. Encara no han parat i continuaran.

Els he anat obrint tots. Esgotador, són centenars. I com que tinc dos adreces de correu, per partida doble (els de casa els elimino directament, són “repes”). M’he aturat en alguns, i fins i tot n’he contestat, pocs, i amb alguns dels remitents he començat alguna conversa. El que penso d’aquest sistema d’agitació política ja ho vaig escriure temps enrere degut a una altra campanya. És el món d’avui amb les seves possibilitats tecnològiques, res a dir, són les noves regles del joc.

La sorpresa de la proposta de establir un límit de dèficit públic a la Constitució, reformant-la, la forma de fer-ho, el període de l’any en que estem, la sensibilitat popular sobre el tema de les finances públiques (sobre la seva escassesa i les conseqüències que comporta), la consideració de la política i dels polítics, tot ha portat a tornar a encendre la xarxa.

Encara no valoraré la proposta. Em sembla que no està tancada i falten posicionaments col·lectius (especialment del meu col·lectiu). Llàstima que hi hagin “cuques” per aprovar-la. És un tema maco per debatre. En privat he fet algunes consideracions i propostes a qui les havia de fer. Veurem com ens en sortim i com en sortim. Prou temps hi haurà per valorar-ho segons quin sigui el resultat.

El que sí m’ha semblat és una excel·lent oportunitat per intentar fer pedagogia de la situació econòmica en què estem. Com hi hem arribat, quines sortides possibles té. Quines alternatives s’ofereixen i quina acceptació tenen. Estaria bé que això fos central en la propera campanya electoral. Potser recuperaríem l’interès dels ciutadans/es per la política i els ajudaríem a entendre més el seu propi món que no sé pas si ho saben prou.

Tot això de l’economia i de les finances públiques és molt complicat, però no podem deixar-ho en mans dels experts. Aquests tenen posicions ideològiques. Qui no les té?, i les seves opinions i propostes no són neutres. Cal escoltar-les, destriar-les, debatre-les, i políticament confegir una oferta i presentar-la a la ciutadania. Les seves conseqüències, les seves alternatives. I que els ciutadans –informats, o refiats- decideixin.

Mataró, 25 d’agost.

Silenci.

Mataró, 25 d'agost.

En Gerard ja és aquí.

Mataró, 20 d'agost.

Tornant a la dura realitat.

Bé, ja han sortit les dades del creixement econòmic del darrer trimestre (2on. Trim. 2011), i no són per tirar coets.

El creixement no progressa, s’estanca a Espanya, cau al conjunt d’Europa en mig de tamborinades financeres cada cop més grans. Què està passant? Compte! que això passa en els denominats països avançats. Els emergents estan creixent. Entre d’altres coses, estem assistint a l’establiment de nous equilibris mundials.

Certament, les mesures d’estabilització pressupostaria no ajuden en absolut. En el keynesianisme, si la demanda i la inversió privada no tiraven calia estimular-les amb la demanda pública. Per això, si era necessari endeutar-se per finançar el dèficit no calia dubtar en fer-ho. Així es va fer per sortir la Gran Depressió i així es va intentar fer, arreu, els anys 2008 i 2009 mentre es va poder. Però ara resulta que els finançadors no volen continuar fent-ho. Els volums de deute públic acumulats des de fa anys i els que s’haurien de necessitar ara són insostenibles. Bé, els consideren insostenibles els que els haurien de dotar, els que haurien de deixar els cabals. Escanya pobres! Pensen que potser no recuperaran mai el que deixin i malfien de tothom, fins i tot ja dels americans dels USA. Qui ho hauria de dir! Els que encara deixen diners, ho fan a preus més cars. Demanen més interès.  El famós increment del diferencial amb el bo alemany.

Estem en un cercle viciós. Necessitem greixar l’economia, intentar que no quedin desatesos els serveis que hem bastit, però no tenim diners per a fer-ho. Algunes veus ja s’aixequen per demanar augmentar els impostos. En W.Buffet, també en Berlusconi, per escarni de l’esquerra. Aquí hi ha un dur combat polític. Hi haurà la força per imposar als establerts de la societat, als benestants,  una quota de solidaritat per atendre als que ho necessiten? O deixarem que es fotin, que s’espavilin com puguin? Els benestants, no saben veure les conseqüències socials de la seva actitud, o pensen controlar-les per la força?

Ara veiem on ens ha dut les rebaixes impositives: Societats, Patrimoni, Successions,... En els temps bons ens haguessin permès rebaixar l’endeutament, ara, en els temps dolents en haguessin proporcionat recursos. Però, ja està fet. La Història no gira enrere, “agua pasada no mueve molino”, hem de mirar endavant. Ens atrevirem a explicar-ho? Ja sé, els que ho fien tot al creixement posaran el crit al cel. Però, què passa si mantenim el Producte que tenim ara un quant temps? Com a conjunt, Déu n’hi do. El que cal és repartir-lo més adequadament. Els benestants i els que en viuen, tornem-hi, ho acceptaran? Entendran el que comporta un lleuger retrocés en el seu alt ritme de vida a canvi de tranquil·litat? Tant diferent és un Audi d’un SEAT, per posar un exemple generalitzable? Ja sé que això és molt complex, però més complex és el panorama que se’ns està obrin si no fem res.

Hauria de ser el gran debat polític a les properes eleccions, les d’aquí, per descomptat, però també les dels nostres veïns. Em temo, però, que tal com està el panorama se’n parli poc i continuem amb els “mantres” de sempre, perdent el temps. El que diu la dreta, el que es va sabent, no augura nous camins. Sembla que no volen entendre que estan canviant moltes coses. Clar que per ells ... Però, atenció! Els temps estan canviant. Com sempre.

Mataró, 19 d’agost.

Espera.

Mataró, 18 d'agost.

Visita als amics.

Mataró, 17 d'agost.

Dubrovnik / Ragusa.

“ I és que Venècia no estava sola en aquesta mena de món a part que constitueix el corredor adriàtic. Dubrovnik era ahir una altra ciutat Estat lliure i pròspera, Ragusa, com s’anomenava, aristòcrata república de mercaders. Llàstima que el terratrèmol que la va devastar el 1667, i que no solament va danyar els seus antics monuments, sinó que a més va arruïnar bona part de la seva prosperitat i va aniquilar la meitat de la seva població

....

Ragusa fou molt més modesta que Venècia, per la qual cosa encarna encara més aquesta condició per excel·lència de l’esperit mediterrani: resistència i adaptació. Sense deixar de ser gairebé mai una vila que conservà un alt grau d’independència, s’amotllà sempre a l’enorme pressió amb que la condicionaren uns veïns abassegadorament poderosos.”

“Mediterrània, onatges tumultuosos”. Baltasar Porcel, Ed. Proa, B-1996.

Última etapa del viatge, arribem a primera hora de la tarda. Sorpresa: L’hotel escollit és excel·lent, tant per la ubicació, ben a prop del centre històric, com pels serveis, de luxe. Dinem una amanida al jardí de la piscina de l’hotel, arran de mar. Em banyaré a l’Adriàtic, aigua neta i transparent. Segona sorpresa: això és un parc temàtic històric a lo “bèstia”, tant per l’estructura urbana, com pels visitants. Viuen sols del turisme i a fe que s’hi aboquen. Malgrat que a molts indrets de la ciutat hi ha mapes amb la indicació dels llocs on varen caure les bombes de la guerra de l’any 1991, tot està ja ben reconstruït (mai tant ben dit això de reconstruït, i el manteniment dels mapes hores d’ara no m’agrada). La nou que conforma el cercle de muralles (uns dos quilòmetres el perímetre del recinte) llueix com si estigués acabada de fer. L’Stradum, de porta a porta, estructura la ciutat. Les figures de Sant Blai, el seu sant patró, omnipresents: a les façanes, a les esglésies, a les muralles, a les portes, arreu,... Botigues, moltes joieries (suposem que pels russos), bars, restaurants, records i artesania. Tot pels turistes. Els creuers, atracats a distància, configuren el paisatge. Petites embarcacions “navette” van i vénen des d’aquests “monstres” fins al port, desembarcant ramats de viatgers que sols estaran unes hores rodant per aquests carrers mig artificials, amb una càmera de retratar a la mà i un gelat a l’altra.

Malgrat aquest “panorama”, la ciutat s’ho val. Clar, és l’estructura antiga modelada per la història i remodelada per les guerres, els desastres naturals, i l’oportunitat de treure’n suc. El cercle de muralles ben conservat, o refet, amb els seus bastions i fortaleses Va fer-nos molta calor aquests darrers dies del viatge, i no obstant començar a caminar a les deu del matí, a les onze ja estàvem amarats de suor passejant-hi. Val la pena pagar els 10,-€ que més o menys val l’entrada per cap. Els edificis civils, el Palau del Governador, les portes de les muralles (la de Pile i la de Ploce), la duana (palau Sponza), avui Memorial de la guerra, les fonts (la gran d’Onofre i la petita), les drassanes, els molls del vell port, la plaça de la Lògia, amb la torre del rellotge, on al vespre del darrer dia varem poder veure l’obertura dels reconeguts festivals d’estiu de la localitat. Els edificis religiosos, estratègicament situats, els de les ordres mendicants, els franciscans en una entrada, els dominics i el seu museu a l’altra, amb els seus claustres medievals que a les hores del sol eren una delícia per estar-s’hi una bona estona a la fresca. La catedral i l’església de Sant Blai, al mig, i els jesuïtes, a un costat però a dalt, en emplaçament elevat, totes elles ja ben barroques i contrareformistes, la renaixentista de Sant Salvador fora de servei i seu de manifestacions artístiques (pintura, música), l’ortodoxa, ben polida, ...

A la nit, assentar-se a qualsevol terrassa d’un bar era tot un espectacle. Les jovenetes feien girar el cap de lo “pimpollades” que anaven. La gent, en general, arreglada. Soroll de música discotequera, que es feia molesta tot sopant al mig del carrer en un dels nombrosos restaurants de peix del carrer Prijeko quina perspectiva es tanca amb la façana de petita església de Sant Nicolau amb una taula parada al davant.

Amb un parell de dies, no cal més, es pot veure bé tota la ciutat i fer-se una idea cabal de la seva història i de la seva importància. Ara bé, passar-s’hi un cap de setmana llarg, diletant, gaudint de l’oferta, cultural, o simplement visual, de paisatge i paisanatge també deu ser bonic. Potser l’agost deu ser insuportable de curull, però fora de temporada, pel maig per exemple, pot estar bé. Ara que hi ha línia aèria directa des de Barcelona, valdrà la pena pensar en tornar-hi calmadament,  amb els preus assequibles. No és pas que sigui car, tampoc és barat, però aprofiten les temporades.

Què n’hi ha de coses per veure al món! Quantes n’hem vist, i quantes en deixem enrere per veure, o que no veurem mai! Interessant ensumar la història i observar els comportaments socials dels nostres coetanis, els d’allà on vagis i els que hi van allà com nosaltres. Viure i veure. Tornar a casa amb la ment més oberta, els ulls més plens i amb  bon regust de boca.

Mataró, 15 d’agost.

Record.

La típica postal artística comprada a peu de carrer per quatre rals.

Mataró, 16 d'agost.

El delta del Neretva.

De cop, camí de Dubrovnik des de Split, el paisatge, estret, entre les muntanyes paral·leles a la costa i el mar, s’obre i apareix el delta del riu Neretva, una gran extensió verda, de fruiters bàsicament, regada per canals.

La dessecació de la zona pantanosa que comprenia l’entrega de les aigües del Neretva que venen de Bòsnia al mar és de l’època contemporània. Aquest avenç va permetre la seva explotació. Antigament era el límit dels dominis dalmàtics venecians respecte el territori de la República independent de Ragusa.

Sembla ser que en temps del Mariscal Tito es va desenvolupar la ciutat de Ploce que no paga la pena baixar del cotxe per passejar-hi. Del seu port, que va ser utilitzat com a base de les forces de l’ONU en temps de la darrera guerra, surt una carretera i una via de tren cap a l’interior de Bòsnia i Hercegovina, a Mostar i Sarajevo, comunicant així, per la via natural del curs del riu, l’Adriàtic amb l’interior i que pretenia ser factor de desenvolupament econòmic. L’esclat de la República federativa de Iugoslàvia va estroncar aquella pretensió. Els acords de Dayton, sorprenentment a primera vista, atorguen aquest fèrtil territori a Croàcia. L’arribada al mar de Bòsnia es fa més endavant, quan la carretera torna a enfilar el paisatge feréstec de les pelades muntanyes que pràcticament arriben al mar. Control de fronteres, passaports, entrem a un altre país. Deu quilòmetres del mateix paisatge, la ciutat de Neum que intenta copiar el model de turisme de tota la costa, suposo que aquí pels bòsnis, i altre cop un nou control fronterer per tornar a entrar a Croàcia.

L’explicació del fet, altre vegada en la turbulenta historia d’aquestes contrades. Sembla ser que en algun moment del passat els diplomàtics ragusans varen concedir aquesta sortida al mar al llavors territori otomà, vés a saber a canvi de quines contraprestacions i com a tap entre els seus territori i els venecians. Aquí hi ha la raó, pel que dedueixo,  d’aquest fet tant aparentment irracional que com a tants llocs del món es dóna en zones frontereres. Cal recordar que la península de Peljesac que s’allarga cap al nord partint una mica més amunt de Dubrovnik era territori de Ragusa, mentre que l’illa de Korcula, al davant mateix i quasi a tocar de Pelsejac era territori venecià. Ah!, la història… que n’explica de coses.

Tornant al delta del Neretva, les explotacions dels fruiters donen perquè al llarg de la carretera hi hagi parades dels productors locals: xíndries, melons, préssecs,… regades per un xorrets d’aigua per mantenir-les fresques. Sembla que en temps dels socialisme autogestionari ja hi eren, segons m’ha explicat un amic que hi va passar fa quaranta anys en busca de les virtuts de l’experiència iugoslava que llavors es venia com una sortida diferent al socialisme estatalista.

Mataró, 14 d’agost.

Mare de Déu d'agost.

Detall d’un díptic. Artista flamenc, s. XV/XVI.

Col·lecció d’art. Monestir del Dominics. Dubrovnik.

Mataró, 15 d'agost.

Split / Hvar.

“A veces –continuó Agathe- compro un boleto de lotería y entonces, durante todo un mes, llevo la costa dálmata conmigo en mi billetero. Mi propia casita, a orillas del mar, en la costa de Dalmacia. Para mí. Sin Stopak. Yo con un buen hombre que me quiera y me lea a Homero y me traiga copas de vino y buen pan y platillos de aceitunas mientras me doy un baño de agua fría.”

“El buen  Alcalde” Andrew Nicoll. Ed. B. B-2010.

Quan deixàvem Zadar va començar a ploure, l’únic dia en tot el viatge d’una mica de mal temps. Una pluja d’estiu ens va acompanyar una bona estona en el camí cap la següent etapa, per la Jadranska Magistrala, seguint la costa fins a Split. Apartmani (cases de lloguer) anunciats arreu, poblacions que viuen del turisme com aquí fa cinquanta anys.

No havia tret la impressió al preparar el viatge que Sibenik fos tant turística, tardarem més d’una hora i mitja en entrar-hi i deixar el cotxe aparcat. Realment, una altra ciutat veneciana. La catedral de Sant Jaume esplèndida, malgrat que refeta desprès de l’última guerra de fa vint anys, més espectacular de fora que no pas de dins. Varem menjar, no massa bé, a la riba, a tocar de l’aigua.

Trogir, amb un casc antic declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, és un altre parc temàtic de història. La catedral de Sant Llorenç té una impressionant porta romànica i quan pugues a dalt del campanar i mires l’espai de terrats, edificis i places que hi ha a sota penses que estàs a Venècia. Els carrers, curulls de bars, restaurants i botigues de souvenirs, amb els típics afegits d’artesania popular. Fins ara sols he trobat tres postal interessants.

Split, la segona ciutat de Croàcia ja és una altra cosa. Fins arribar al centre, al rovell de l’ou de les restes del palau de Dioclecià, també declarades Patrimoni de la Humanitat, passes per un suburbis de velles estructures industrials i de barris sense especial gràcia. Villa Diana, l’hotel que havíem reservat, era petit, una antiga casa gran aprofitada, però permetia anar a peu, cinc minuts, del centre.

Al matí, a tocar de les parets romanes, un animat mercat de fruites i verdures al aire lliure i de viandes en barracons prefabricats. El recinte del vell i immens palau, ple de bars, restaurants i botigues, entre restes arquitectòniques molt aprofitades de la vida de centenars d’anys, i  turistes que poc saben, i crec que poc els importa, la història d’aquelles pedres. A l’altra banda, passat la plaça moderna veneciana, un mercat de peix fresc i la zona comercial contemporània, amb botiga de Zara i tot. Al davant, una riba amb pretensions, que a la nit estava molt animada sense, però, especial disbauxa. Vaig notar certs aires de la nostra Barcelona. En tot, el que cal veure d’interessant d’aquestes poblacions no dóna pas per gaire. S’entenen els “tours”, com el que fan les nostres amigues mataronines que anem retrobant, que s’aturen un dia a cada lloc tot fent ruta.

Un ferry de la Jadrolinija ens porta fins a l’illa de Hvar. Aquí, fa poc ens la varen vendre com l’Eivissa de l’Adriàtic. Certament, en petit, ho pot semblar. Iots i barques al port, bars i restaurant que esperen a la gent “gaupa”, botigues una mica més interessants, estructura urbana cuidada, sense cotxes –cal deixar el vehicle en aparcaments perifèrics-, les arxiconegudes reminiscències venecianes: la plaça empedrada, la catedral renaixentista de Sant Esteve amb un campanar neo romànic, les drassanes amb un teatre decimonònic al damunt, la lògia municipal, alguns palaus nobles. Varem dinar bé, però mal servits, en un reconegut restaurant. Un peix a la “gregada” excel·lent. Temps, a mitja tarda, per pujar fins a la fortalesa “Spanjola” (sembla que en honor als enginyers militars espanyols que la veren fer) que domina la baia, el port i la vila.

Començo a tenir clara una idea de la Dàlmacia dels temps moderns, desprès de la caiguda de Constantinopla. El comerç Orient-Occident explica Venècia i la seva estructura socio-política. La Sereníssima crea la una xarxa des de l’Orient fins al fons de l’Adriàtic, de Creta, a les illes jòniques gregues, Corfú, la Dalmàcia. L’orografia de la costa, les illes creen aigües tranqui-les i arrecerades, la cadena de muntanyes arran de mar marca el límit. A dins del país, els balcànics turbulents. La costa ben controlada per ports resguardats, fortificats i controlats políticament.

La tornada, a la caiguda de la tarda, des del ferry cap a Split em permet una de les meves il·lusions del viatge: Una posta de sol sobre el mar amb uns colors meravellosos. El roig del disc solar enfonsant-se a les tranqui-les aigües daurades, els blaus i els grisos que van prenent els perfils de les illes al capvespre... Molt bonic, amb totes les fotografies que estem fent en podrà sortir un bon àlbum.

Mataró, 13 d’agost.

Finances.

Tàler de la República de Ragusa de començaments del s.XVIII.

Cofre fort del segle XVII

Cultural-Historical Museum. Dubrovnik.

Mataró, 13 d'agost.

Zadar/ Dugi Otok.

Vaig fer tot el viatge acompanyat d’una llibreta en la que hi anava apuntant reflexions, impressions, vivències. De més o menys llargada segons les ganes i el què em semblava. Ara la repasso. Comencem a Zadar.

Evidentment quan vas de turista no pretens pas conèixer a fons tot el que hi ha en un territori. Et mous per les zones delimitades pel teu interès. Generalment els nuclis central i/o històrics de les poblacions. Llevat del que hi ha en aquests indrets no t’atures gaire en la vida quotidiana dels habitants de les localitats.

Ràpidament ens adonem que estem a Itàlia. Bé, no a la Itàlia Estat, sinó a l’herència del que en podríem dir la cultura italiana, o millor llatino-romana. Tot en croat, però l’espai públic heretat no es pot amagar i és indicatiu del seu procés històric. Algunes restes bizantines dels intents justinians de reconquesta, malgrat que la Dalmàcia era el límit de l’Imperi d’Occident, aprofitant restes d’antigues construccions romanes, com les que es veuen a l’església de Sant Donat, al costat d’una plaça, l’antic fòrum romà, plena de trossos escultòrics al aire lliure, d’una catedral amb una façana romànica que no enveja a cap de les conegudes (Santa Anastàsia)  i d’una església renaixentista (Santa Maria) que es poden mirar darrere unes finestres venecianes. Com arreu, algun monument en restauració (Sant Crisògon). Les portes de mar i de terra, Terraferma, del recinte defensiu murallat amb el simbòlic lleó de Sant Marc de la Sereníssima.

Turisme tranquil a Zadar. Gent asseguda al capvespre a les grades del orgue marí esperant que s’encenguin les llums de la plaça fotovoltaica, les “modernitats” de la localitat. Els restaurant normals i senzills no accepten les targes de crèdit. Això sols queda pels de categoria, encara que si les accepten a les botigues de records, previsibles com els de totes les zones turístiques. Costa de trobar mal sigui una samarreta original. Amanides, arrossos (no com els de casa), peix i marisc. Els escamarlans són omnipresents a les cartes. El vi del país és acceptable.

Bon temps. Fa un ventet marinen que dóna gust. Tarda de piscina, pràcticament al costat del mar  i d’una escadussera platja de pedres.

L’arxipèlag davant de Zadar és extens i amb moltes illes per triar. Escollirem anar a passar tot un dia l’illa de Dugi Otok. El ferry de la Jadrolinija en deixa, amb cotxe i tot, a l’embarcador de Brbinj. L’illa és per perdre-s’hi. A la punta nord el solitari far de Veli Rat, allà on Sant Pere va perdre les espardenyes. Recorrem, admirant el paisatge, tota l’illa. La carretera passa a mitja alçada i les vistes de l’illa i de l’arxipèlag són molt boniques. Ens parem a dinar al petit port de Sali, sols tres restaurants senzills per triar, i abans de tornar al ferry que surt a mitja tarda, en endinsem a la baia de Telascica, porta per aquest costat del parc natural de les illes Kornati. Sensacional i tranquil, llàstima de no tenir més temps per poder passejar-hi o anar en un petit vaixell per recórrer tots els seus racons.

Coincidim abans de sopar amb unes simpàtiques àvies mataronines que em reconeixen i que també fan la nostra ruta en un viatge organitzat. Tots els àpats, migdia i vespre, al aire lliure a les terrasses al mig del carrer. Sense esveraments ni brogit. Relaxant.

Mataró, 12 d’agost.

Detall.

Detall d’un políptic de meitat del segle XV que representa a Sant Pere Màrtir, obra de Lovro Dobricevic

Col·lecció d’art del monastir dels dominics de Dubrovnik.

Mataró, 12 d’agost.

Il•líria, Dalmàcia, Croàcia.

Enguany, pel motiu de l’esdeveniment d’en Gerard, varem avançar el viatge estiuenc. Ja queda enrere, fa un mes, però com que el record va ser bo, perdura.

Ja el volia fer l’any passat, però a la colla viatgera d’aleshores hi hagué discrepàncies i prenguérem una altra opció. Ara, com que anàvem sols, no hi va haver impediments: L’Il·líria que varen conquerir els romans i van llatinitzar com a Dalmàcia, a l’altre costat del Adriàtic. Així, llatina, es va mantenir, veneciana primordialment, frontera occidental de la Porta Sublim, fins a l’entrada del segle XIX en que Napoleó va capgirar tota Europa. Desprès, amb totes les contradiccions i patiments dels Balcans, frontissa de tres religions i de tres imperis, va acabar convertir-se definitivament en la façana marítima de Croàcia, no fa pas més de seixanta anys.

Com sempre molta preparació. Acurada planificació: a Internet, “Sant Google” resolt de tot: vols, hotels, cotxe, ferrys,... Ben detallat el programa des de la sortida: guies, mapes, fulletons publicitaris de l’Oficina de turisme a Madrid. Val a dir que varem fer tot el que ens proposarem i un cop allà, si haguéssim tingut un parell de dies més, hi hauríem afegit altres punts que semblaven també interessants. Però, el món és tant gran! Hi ha tantes coses per veure! Si mai podem (ja veurem, el temps que resta es va escurçant), caldrà tornar-hi per fer-les. No es pot abastar tot, i més quan els dies són limitats. Limitats en aquests cas per la feina. (Probablement, ben aviat, aquesta limitació deixarà de ser-hi).

El cotxe de lloguer, un SEAT Ibiza, ens espera a l’aeroport de Dubrovnik, situat a la punta de baix de Croàcia. D’allà, d’una tirada, cap a Zadar, la Zara dàlmata. Primer per la Jadranska Magistrala, i després, just al delta del Neretva, agafar l’autopista que per l’interior recorre tot el país. Aquest trajecte ens permet tenir una primera visió de la configuració geogràfica de la zona que anirem corroborant i que crec que determina algunes característiques de la seva historia. Una cadena muntanyosa, poc ocupada que arriba pràcticament arran de mar, una estreta franja fins a la costa amb poques possibilitats econòmiques, un litoral sense platges, tot un reguitzell d’illes prop de terra que tallen les perspectives de mar obert. Terra d’emigració, pobre. El mar, i el comerç marítim, com a subsistència. Ara viuen del turisme quasi bé com a únic recurs, és a dir, si als alemanys els va bé tindran els apartaments ocupats, si hi ha recessió a les Europes, a patir. El turisme, familiar, i recolzat tant per la meravella dels seus paisatges, Mediterrani pur, com per les petges que hi ha deixat la història, pedres antigues a dojo.

Mataró, 12 d’agost.

Sobre el jovent. No patiu.

“Nuestra juventud gusta del lujo y es maleducada, no hace caso a las autoridades y no tiene el mayor respeto por los mayores de edad. Nuestros hijos hoy son unos verdaderos tiranos. Ellos no se ponen de pie cuando una persona anciana entra. Responden a sus padres y son simplemente malos.”

Sócrates (470-399  a. C.)

Mataró, 10 d'agost.

Antonio López.

Què millor per començar l’acomiadament de la meva semi expatriació madrilenya  que l’exposició del pintor Antonio López al Thyssen?

Com que la retirada durarà encara dos o tres mesos (l’agost pel mig, feina el setembre, recollida definitiva l’octubre, abans de les anunciades eleccions del  novembre) podré fer algunes coses com aquesta.

Aprofitem el “déménagement” del que ha estat el meu cau aquests anys, i entre l’anar i el tornar amb el cotxe carregat d’andròmines vàries fem un dia de lleure per la capital.

L’exposició és excel·lent. La darrera producció del pintor manxec (1936) contrastada amb obra seva d’altres èpoques, especialment dels seus començaments ja fa més de cinquanta anys. La seva temàtica habitual: Les flors, els fruits, els paisatges madrilenys, les escenes i objectes domèstics, el cos i el nu masculí i femení. El dibuix, la pintura, l’escultura, el relleu. Treball lent, obra morosa, inacabada, perfeccionada, retocada, intervinguda, …

No és estrany que m’agradi tant. Això del realisme em va molt, és el que és (la primera condició per canviar alguna cosa és conèixer-la realment com és), mal sigui el que hi ha dins d’una nevera, o les peces sanitàries d’un quarto de bany, o la mateixa vista des d’una finestra de dia i de nit. Els nens, la dona, l’home, en gran, molt gran, o en mida normal, en pla o en tridimensional, en relleu o a tot volum. En guix, en fusta, en bronze.

Val la pena no perdre-se-la. Posaria tantes imatges… Els codonys, l’aparador, els primers carbonets,…  Em quedo amb la formidable “Madrid desde la torre de bomberos de Vallecas” Atenció a les dates de la seva realització: 1990-2006!! Sensacional!!

Mataró, 4 d’agost.

Agost.

Amatents.

Mataró, 1 d'agost.