Data de caducitat.

Cullera! Sols dues hores més tard de penjar la darrera entrada, Déu Nostre Senyor va anunciar la data del Judici Final. Serà el 20 de novembre.

S’escurcen així les expectatives que com a molt aviat avien donat la data del 27 de novembre en el cas d’eleccions anticipades. En realitat, l’avançament és d’uns quatre mesos, sis, si s’hagués volgut estirar fins a l’extrem.

S’acabarà així una legislatura marcada per la crisi econòmica i els intents de lluitar per superar-la. Impossible. Tot s’ha capgirat. S’ha obert un període nou en l’economia. Per molt que es digui, no es tracta sols de tornar a créixer, sinó de replantejar-nos com intentar mantenir el que hem assolit. Consegüentment també, s’obre un temps nou per la política. Quantes coses s’hauran de posar en qüestió! Compte!, que amb les obligades reformes no emprenguem un camí de retrocés. Alguns bé prou ho voldrien, altres no s’adonen que inconscientment ens hi poden abocar. No sé pas si la campanya electoral servirà per fer-ho entendre, però és una oportunitat. Encara que tal com va tot avui en dia…

Possiblement no tenia gaire sentit intentar perllongar la situació. Amb una eixordadora cridòria interna i externa contraria, sense recolzaments socials i gaire bé tampoc polítics, quin sentit tenia tramitar un pressupost del que tothom blasmaria? No ho demanàveu?, doncs aquí ho teniu. Ara la paraula als ciutadans i ciutadanes. Pareu, no emprenyeu més, i ateneu-vos, atinguem-nos, als resultats que donin les urnes. Atenció, ciutadans/es!: Vostra és ara la paraula. Penseu-vos-ho bé.

Personalment ja tinc data de caducitat en la feina actual i probablement en l’activitat política pública: el 26 de setembre. Em queden menys de dos mesos. A la tornada de vacances, una Comissió i dos Plens, amb alguna activitat marginal de tancament. Després,… començar a “liquidar” les piles de papers i documents acumulats que ja no tindrà sentit guardar, i obrir una nova etapa de la vida.

No vaig anar errat en desllogar l’apartament de Madrid per a final d’aquest mes. Dilluns que ve anirem a aixecar el "campament" i recollir les pertinences pròpies del que ha estat la meva llar mitja setmana cada setmana als darrers anys. Adéu!, Carrera de San Jerónimo, 44.

Ha estat molt bonic mentre ha durat. I ha durat molt. D’ara en endavant, si no hi ha ningú que pensi que encara puc ser útil en alguna cosa, a veure i viure.

Mataró, 30 de juliol.

Ara, vacances.

No sé pas si tenia gaire sentit la compareixença del President del Govern al Ple del Congrés per explicar la cimera de l’eurozona de la setmana passada. Tant pel previsible debat, reiteratiu i pesat a aquestes alçades, com per la volatilitat de la situació que fa que no hi hagin solucions estables, que vagin més enllà de tres dies.

Evidentment va anar com era suposat. Del que es va dir (certament em va costar fixar l’atenció tota l’estona) vaig retenir cap al final del debat una rèplica del President al portaveu d’ Izquierda Unida, el bon jan d’en Llamazares (cal dir que el recordaré sempre com un personatge entranyable malgrat el seu posat sorrut).

Cert, les mesures que la UE imposa als grec és com tenir-los agafats pel ganyot, però, va dir Zapatero, pretenen mantenir-los enlaire. D’altra manera, caurien irremediablement al pou del que ningú en sap la fondària. Aquest és el trist dilema en el que s’enfronten les democràcies endeutades. Acceptar dures condicions o ensorrar-se.

Sobre aquest tema de les democràcies endeutades penso, si tinc esma, treballar una mica aquestes vacances ja que a la tornada, a meitat de setembre, m’han demanat que parli sobre la situació. La crisi financera internacional ha fet esclatar moltes bombolles, entre elles la dels deutes sobirans. Clar que l’origen de tot és l’evolució perversa i sense control del sistema financer internacional, però cal reconèixer que molts teníem punts flacs, molt flacs i vulnerables, que han quedat al descobert i afectats i que ens estan portant a la situació i perspectives actuals. Cal explicar-ho ben bé i no amagar-ho, no amargar les nostres pròpies deficiències, darrera les maldats dels escanyapobres, que hi són i són condemnables. No traspassem totes les culpes als demés i assumim les nostres pròpies falles.

A veure si la meva reconeguda “procrastination” activa em permet bastir una bona explicació.

A la sortida del Ple surava a l’ambient si potser no havia estat el darrer de la legislatura. Hi ha opinions per tots els gustos sobre el que encara pot durar. Tothom té les seves percepcions i creences a partit de suposicions, comentaris, indicis o raonaments més o menys plausibles. Veurem, ja ens ho diran. Ara, però, comencen les vacances. Potser seran un lapsus temporal com ha estat sempre. Potser serà el començament de les definitives. Déu Nostre Senyor decidirà. En les seves mans estem. Amén.

Mataró, 29 de juliol.

Les Santes-3. Juliana i Semproniana.

I jo a Madrid escoltant a l'hemicicle del Congrés dels Diputats el debat sobre la cimera de l’eurozona de la setmana passada. Em perdré el dinar de Festa Major. A casa –sempre- un bon dinar, i que per molts anys! Espero arribar a temps per veure una mica de gegants i desprès els focs.

Mataró, 27 de juliol.

Les Santes-2. El cartell alternatiu.

També m'agrada.

Se m’escapen les raons perquè l’Ajuntament hagi declarat festiu local avui, vigília de la Festa Major. Habitualment, els anys que era possible acumular els dos dies festius locals seguits, el segon es feia el dia 28, l’endemà. Alguna raó deu haver-hi, encara que ahir les peixateres de la plaça no estaven gaire contentes.

Campanes al vol! Se senten els tocs de la Barram.

Mataró, 26 de juliol.

Les darreres xerrades. Arenys de Munt.

Arenys de Munt, en les antípodes ideològiques de Boadilla del Monte. Tradicional feu de l'independentisme catalanista, ara tenen un Alcalde de la C.U.P. Desprès de la darrera experiència d’en Carles Mora, l’Alcalde d’Arenys de Munt 2000, impulsor de la primera consulta popular sobre la independència a Catalunya que es va apuntar a l’experiment del Reagrupament que sembla que no ha quallat, els seus electors han fet un pas més cap a la radicalitat. Varen tenir, si mal no recordo, al 1979, a les primeres eleccions democràtiques, l’únic alcalde d’ERC a la comarca. També varen tenir algun temps un alcalde socialista. Arenys de Munt 2000, amb l’Andreu Majó, era una barreja política –potser més aiguabarreig- que es dóna en alguns pobles amb determinats personatges que es va alinear -des de la seva independència- amb els d’ICV. Quanta confusió!

Els companys/es em varen demanar que anés a fer una xerrada sobre la situació dels socialistes de cara a proper Congrés. No sé pas si n’hi haurà gaires que pensin que els puc dir alguna cosa en aquest aspecte. El meu agraïment per pensar en mi.

Aquí, el panorama i l’ambient és diferent del de l’altra dia a terres madrilenyes. Un dissabte al matí, al vell casalot que des de sempre ha estat la seva seu, esmorzant pa amb tomàquet i les truites de patata que havia fet la Tina (rectangulars, ja que així va més bé per posar al càtering per les escoles), amb la bota de vi d’en Joan Puig i la presència també del històric Pep Pruna, del nostre regidor en Santi Morell, la primera secretària de l’agrupació l’Àngels Castillo, d’altres vells companys/es  i la nova saba que malgrat tot es va incorporant.

Ho té difícil aquesta gent, però ells mantenen aixecada la bandera socialista.

Res, també es tractava de fer una animada tertúlia com la del altre dia. Aquí, a més, s’hi afegia la qüestió de les relacions Catalunya/Espanya. Aquest darrer tema el varem deixar pel final i quasi bé no varem tenir temps de tractar-lo, més enllà del meu plantejament i l’expressió d’algunes reticències.

El tema de les relacions dels “indignats” i la situació econòmica va donar per molt més, ja que algun dels presents (sobre tot en Barroso) n’eren molt favorables al moviment de protesta. Clar, la informació és la que és, la dels mitjans que tenim, i els coneixements de la ciutadania normal són els que són, en un tema tant complex com aquest. L’escassa, per no dir nul·la, formació que es dóna afegida a la poca presència dels quadres orgànics preparats conforma la resta.

Per tant, és peremptori que s’hi vagi a les agrupacions. Se les alimenti. Es tingui coneixement del què pensen, recullen i saben. Aquesta gent són els que aguanten la “marca” en el territori. No se’ls pot deixar sols, i menys ara, enmig de la tempesta.

No sé si els servirà de gran cosa, però els hi vaig deixar còpia dels meus darrers escrits sobre els temes que varem tractar. Aixecàvem la reunió passada l’una del migdia, aquesta setmana no vaig poder acompanyar la mestressa a plaça.

Cabrils, 24 de juliol.

Les Santes-1. El cartell d'enguany.

Crec que en Joan Hortós (Mataró, 1964) l’ha encertat. M’agrada.

Mataró, 25 de juliol.

Les darreres* xerrades. Boadilla del Monte.

(*que he fet, o que hauré fet)

La companya Isabel em traspassa la seva responsabilitat d’anar a l’Agrupació del PSOE de Boadilla del Monte.

“Que hi pots anar aquest vespre?, és que jo he preparar la meva intervenció per demà a la Tribuna.”

“Dona, ja ho faré, no pateixis, però jo no parlaré pas de pensions!”

Sembla que jo no era el primer company/a a qui li va proposar substituir-la. Algú va creure que no hi havíem d’anar a fer res, que no en trèiem res, a una Agrupació del PSOE. Jo, a més d’ajudar a una companya enfeinada,  vaig creure el contrari. Sempre és bo que socialistes catalans tinguin ocasió d’explicar-se davant de companys “messetaris”. Desprès ens queixem de falta de comprensió. Si quan en tenim alguna, per minsa i escadussera que sigui, la desaprofitem.

Resulta que el company organitzador és un català, del PSC, que fa temps està establert a Madrid i que n’havia estat cap de l’Agrupació. Em va venir a buscar al despatx i em va retornar a casa desprès del acte. La seva conversa em va permetre conèixer, des de la seva òptica, algunes interioritats de la vida orgànica del PSOE i de la seva Agrupació. Ho tenen difícil aquella gent, tant per les característiques organitzatives del socialisme espanyol (ja em puc queixar jo dels meus, n’hi ha de pitjors) com per les de la localitat madrilenya, feu del PP (70% dels vots a les municipals desprès de “el Albondiguilla” del cas Gürtel)

El clàssic sopar d’entre setmana per tal d’anar mantenint la vida orgànica de l’Agrupació amb un diputat convidat amb qui poder fer tertúlia política. Evidentment no els vaig parlar de pensions. Si cal, que en tornin a muntar un altre de sopar i que hi vagi la Isabel. Els vaig enllaçar el moviment dels “indignats” amb la situació econòmica.

La gent no entén el què està passant, per manca d’explicació, per manca de coneixements, i tipa i enfadada participa o recolza mogudes per estrafolàries que puguin semblar per manifestar el seu descontentament. Un altre gall ens cantaria si diguéssim les coses pel seu nom. Com hem finançat el nostre Estat del Benestar: amb dèficits dels comptes públics que hem cobert amb endeutament; qui són els mercats; com tenim de difícil sortir-nos-en; quants errors hem comès; què vol dir tria d’eleccions alternatives; quan errats estem com volem no acceptar el pati ; …

La conversa, franca i polèmica, es va allargar fins a mitjanit. Els assistents, en general, granadets. No sé si serveix de gran cosa en la forma de fer política d’avui en dia. Jo hi continu creient. Creient amb el meu petit gra de sorra, en la meva feina, ... mentre duri.

Mataró, 24 de juliol.

Pascual Fernández.

Avui, a la Delegació del Govern a Catalunya, han fet entrega formal de la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball al company i amic Pascual Fernández. Li va ser atorgada per acord del Consell de Ministres a finals de l’any passat, reconeixent així tota una senzilla  vida de treballador. Allà, amb els seus més propers, la família, els amics i companys, ha rebut la distinció. (No hi podia faltar el vell amic i company també Juan Alamillo)

Penso: Ha tingut en Pascual mèrits especials per a tal distinció? Bé, ell avui ha explicat algunes coses de la seva vida: la infància en la guerra i la dictadura al seu Cehegín natal; començant a treballar als 12 anys a les Cristalleries de Mataró, al Forn del Vidre; emigrant a Bèlgica per fer també de vidrier primer i desprès ja en el tèxtil, als anys 60 del segle passat; el retorn, a Can Marot del ram de l’aigua, on coincidí amb els darrers anys laborals del meu pare; el compromís públic, polític i sindical, acompanyant-me als vuitanta com a Regidor a l’Ajuntament; el associacionisme, ja en la jubilació. Tota una vida, com la de tants d’altres. Coses que jo ja sabia. Algunes ja me les havia explicat, d’altres les havia viscut al seu costat i compartit.

Llavors, perquè la Medalla? Perquè cal significar a persones concretes que amb la seva vida representen un col·lectiu. En aquest cas, en Pascual representa a tot un munt de treballadors, a la classe treballadora. A les penúries, als esforços, als patiments, a la dignitat, a la consciència, al servei  dels seus i de la col·lectivitat.

Amb quin orgull i satisfacció, Pascual, et saludaré a la Plaça de Cuba els dissabtes quan ens trobem entre la fruita i les verdures! Sóc amic i company d’una persona reconeguda, reconeguda per l’única cosa que ens ha donat la vida i amb la que ens hem hagut d’espavilar en aquest món: el nostre treball. Felicitats! Et desitjo molts anys, encara, de vida perquè siguis un mirall per tots nosaltres, un exemple viu de la nostra classe.

Mataró, 22 de juliol.

75è. aniversari.*

Mataró, 19 de juliol.

*Gràcies, Joaquín.

L'última trobada.

Te deseo además que seas útil,
más no insustituible.
Y que en los momentos malos,
cuando no quede más nada,
esa utilidad sea suficiente
para mantenerte en pie.

(Víctor Hugo)

Mataró, 16 de juliol.

Juliol.

Els colors de la posta de sol sobre el mar.

Mataró, 15 de juliol.

Tria.

En la globosfera, el món dels blogs, és coneguda l’existència d’agregadors. Són eines que pretenen això, agregar en una mateixa pàgina les entrades que es van produint d’un conjunt de blogs seleccionats segons els criteris que determina l’agregador. Els polítics, deuen ser, no ho sé pas del cert, els més coneguts.

Les entrades que vaig fent en aquest blog apareixen en algun d’aquests agregadors, pel que sí algú que s’interessa pels blogs de les característiques del meu vol té una primera ullada del que vaig fent sense necessitat d’anar directament al blog. Si li atreu, suposo, el títol i les primeres ratlles d’una entrada potser l’obre del tot i la llegeix.

En l’agregador del meu partit, el PSC, fan una tria del que publico. En algunes entrades ho entenc. Són molt personals i no tenen res a veure amb la política. Aquest criteri pot ser discutible ja que bandeja, potser, una visió més humana del què som, però segurament és per destriar el gra de la palla i no distreure l’atenció militant (?) i no omplir amb vel·leïtats personals una pàgina d’una organització política.

Però, curiosament, a l’hora de la tria també hi ha entrades d’opinió política que sembla que no agraden als responsables de l’agregador que, evidentment, són l’estructura orgànica del PSC al nivell que sigui.

Bé, hi ha llibertat d’opinió a casa dels socialistes? De cara endins sí. Pots dir el que vulguis en les reunions internes. Però hi ha un terror cerval a que les veus discrepants es manifestin a fora. Així ens va. Encefalograma pla.

Veieu com les queixes i valoracions dels “indignats” sobre el funcionament dels partits polítics tenen la seva base?

Mataró, 30 de juny.

M’he equivocat, he de corregir, és de justícia. No es tracta del agregador de blogs del PSC. Ho he comprovat, lògicament allà no hi cap tria per la forma automàtica en què es fa.

Es tracta de la selecció –que es fa manual- de les notícies d’actualitat de la pàgina del PSC de la Federació del Maresme que recull –entre altres coses- les entrades que fem els càrrecs públics de la Federació.

És en aquest apartat orgànic en el que es fa la tria i és aquí on cal fer la crítica que esmentava. Concretament em va doldre la retirada de l’entrada “Algú ho havia de dir”, que fa referència a un tema d’hisenda local en que crec que encara hi puc dir alguna cosa. Té sentit, en aquest apartat, tot el que explicava de la selecció. Té la seva justificació, però en aquest cas, també és justa la meva queixa i les meves percepcions sobre com són rebudes les crítiques.

Serveixi aquesta addenda per aclariment, amb el corresponent petició d’excuses per l’error.

Madrid, 14 de juliol.

Terra de zombies.

Ja ho veus, Isidre. Això és un cementiri. Un cementiri ple de zombies, ja que els morts no estan enterrats, continuen administrant el panorama i celebrant funerals. Fins i tot, els vius, a punt de ser morts també, els aplaudeixen.

Ningú té esma ni coratge per dir la veritat. No fotis! Ningú s’atreveix ni té voluntat per aixecar-se. Que fort!

Clar, els “indignats” denuncien, i els ciutadans normals s’allunyen d’aquestes estructures anquilosades, buides i estèrils. Alguns s’ho miren.

Estem en terra de zombies.

Mataró, 1 de juliol.