Predisposició.

Certament, he estat allunyat de la vida orgànica de l’agrupació socialista de Mataró els darrers anys. Crec que en algun lloc he explicat quins eren els motius. Bàsicament tres:

1)      L’allunyament físic. Mitja setmana visc a Madrid i això m’ha impossibilitat poder estar present a les Assembles de l’Agrupació. Encara que també és cert que a algunes que podia haver-hi anat no he fet.

2)      El necessari distanciament personal. Desprès de més de vint-i-cinc anys de responsabilitats, primer orgàniques (primer secretari) i desprès institucionals (primer company, que deia en Remigi), vaig creure convenient difuminar la meva presència i que el meu espai fos ocupat sense reticències.

3)      Per manifest desig dels meus successors en les responsabilitats. Sí, una mica allò de matar al pare, però també, amb el temps ja transcorregut, la nul·la voluntat d’incorporar-me a res que tingués a veure amb la vida de la Ciutat.

Aquest motius els he assumit, ben voluntàriament els uns, i resignadament altres. M’hi he posat de costat i he centrat la meva activitat política en allò que se’m demanava, sí se’m demanava alguna cosa, i en altres àmbits geogràfics. Sempre m’he ofert –a tots els nivells de comandament- per allò que pogués fer, especialment dins de la meva actuació en el lloc que ara ocupo. Sóc també conscient que per la meva personalitat no sóc un personatge còmode. No crec pas que es pugui dir que en aquests darrers temps a Mataró hagi creat cap maldecap en la vida de l’agrupació i de les seves institucions mentre les hem governat. He arribat a esdevenir quasi bé invisible políticament per la ciutadania i la militància, malgrat el càrrec de Diputat en Corts que encara ocupo. Ei!, pel que fa referència a les coses locals.

Ara, arran dels resultats electorals darrers que comporten una sorprenent derrota  i ser consegüentment foragitats dels càrrecs de preeminència i comandament que hem posseït durant tants anys, he de pensar si cal que faci alguna cosa, si cal que torni a ser actiu amb els meus a la meva ciutat. No es tracta pas de pensar en tornar a tenir cap càrrec orgànic o institucional. Es tracta de pensar en què puc ser útil en la travessa que ens espera d’ara en endavant i en què puc ajudar al col·lectiu dels socialistes.

No té cap sentit pensar en un retorn polític pel que segurament ja no tinc les condicions adequades donat els canvis dels temps i les persones. Vaig començar en la política ja fa molts anys en altres circumstàncies. Ja vaig fer la meva feina a la ciutat, això crec i n’estic content. Estic ja a la categoria dels “senators”. Estic pràcticament a les acaballes de la meva vida laboral, ja que vaig néixer l’any 48, malgrat que espero aprofitar personalment tot el que pugui els anys que em quedin. No crec pas que ningú pensi en mi en termes de recorregut, segurament ja l’he fet tot, ni de futur, ja que aquest ha de ser, és, de les generacions més joves. Tampoc crec que se’m pugui demanar massa més. Crec que aquests pensaments són de sentit comú, encara que en política mai se sap, tot és possible.

No obstant això, vull deixar clar la meva predisposició a ajudar en el que calgui en l’esdevenidor del moviment socialista, si em criden, si em deixen, si algú ho creu convenient. Si puc ajudar a interpretar el que passa, a explicar com ho veig des de la meva experiència, a trobar sortides als atzucacs on estem, a posar les espatlles –o la cara- per que els continuadors més joves s’hi pugin al damunt. Vaja, a ser útil en les idees que per la memòria dels meus, de la meva classe, he treballat tota la vida i en les que em mantinc fermament convençut. Aquí estic si ho creieu convenient. No en faré pas cap batalla especial si aquest oferiment no és acceptat o tingut en compte, ho lamentaré, fins i tot segurament ho entendré i, llavors, si passa això, me’n aniré a fer senzillament la meva vida.

Mataró, 30 de maig.

El problema.

Un dels meus “proveïdors” habituals d’acudits, imatges i histories que corren per la xarxa va enviar-me, no fa pas gaires dies, un bonic power point de catorze diapositives (*) sobre una llegenda tibetana (Gràcies, Pep).

Es tracta de la forma d’escollir, per defunció de l'anterior, un nou Guardià del Monestir pels monjos de la comunitat a partir d’una endevinalla que els proposa el Gran Mestre.

En reprodueixo sols les dues diapositives que em semblen les centrals a la història:

-“Heus aquí el problema.”

-“Accedirà al lloc d’Honorable Guardià del nostre monestir el primer monjo que el resolgui.”

Tots varen quedar astorats mirant aquella escena: Una gerra de gran valor i bellesa, amb una meravellosa flor en el centre.

En un moment determinat, un dels deixebles va treure una espasa, mirà al Gran Mestre, i a tots els seus companys, es va dirigir al centre de la sala i ...

Zas!!! Ho va destruir tot d’un sol cop.

Tan aviat com el deixeble va tornar al seu lloc, el Gran Mestre va dir: “Algú s’ha  atrevit no sols a donar solució al problema, sinó a eliminar-lo. Honorem al nostre nou Guardià del Monestir.”

(*)Historia de dominio público de amplia difusión en internet

Fotos de libre acceso en internet

Concepto y montaje original cortesía de Carlos Rangel

Santiago de Querétaro, Mex. Sep.2008

carlitosrangel@hotmail.com

Mataró, 28 de maig.

Pel debat. Congrés v. Senat.

La setmana primera de la recent campanya electoral va ser notícia el debat al Congrés de la Moció presentada per CiU sobre el pagament del Fons de Competitivitat. Vaig escriure un parell de coses sobre el tema. Desprès, semblava que posteriors esdeveniments havien sepultat aquella notícia i ja s’havia oblidat. De fet, crec que poca incidència electoral concreta va tenir, no ho sé, em sembla.

Però, dels resultats electorals i les seves conseqüències pels socialistes i també perquè ara ja no hi ha res que aturi el debat del procés congressual  en que estem immersos, el tema ha tornat a sortir, i també dins del PSC. Sorprenentment. Sí, sorprenentment ja que no és pas que hagin pujat les forces nacionalistes (de fet ERC s’ha emportat una patacada tan gran com nosaltres), sinó que ha estat la nostra davallada i l’ascens de la dreta i l’ultra dreta la que ha comportat la majoria de previsibles canvis als governs municipals. Sí, mentre la ciutadania gira i vota a la dreta, nosaltres discutim si hem de tenir grup parlamentari propi a Madrid. Així ens va, abduïts per l’imaginari nacionalista.

Tornant al començament, llavors vaig confegir un paper per intentar explicar perquè es podien produir diferències de comportament, de vot, dels parlamentaris socialistes catalans al Senat i al Congrés. Em va sortit una mica llarg (i més per un format com aquest), però crec que no he de defugir fer-lo públic, i més ara, que pot tenir elements d’una part del debat congressual, especialment el referits al tema irresolt de les relacions federals, que no confederals, entre el PSC i el PSOE.

Les diferents votacions dels socialistes catalans al Senat i al Congrés.

Els experts ho saben, els parlamentaris ho hem de saber, els que parlen ho haurien de saber, la majoria de la ciutadania no ho sap.

Aquests dies se’ns retreu als socialistes catalans que hem votat a favor d’una cosa al Senat i després no hem votat el mateix al Congrés. A veure, parlem-ne:

Les Corts Generals espanyoles estan composades per dues Cambres: el Congrés i el Senat. Però les dues Cambres no són parelles. Les competències i les potestats d’una i altra són diferents. El Congrés té preeminència, legislativa i de control al executiu, facultats que el Senat no té.

Segons la Constitució espanyola, el Congrés investeix i dona la confiança al cap del Govern, així com resol les possibles mocions de censura o qüestions de confiança que es presentin. El Senat no. El Congrés té la última paraula legislativa, i aprova l’ordenament orgànic per majoria absoluta dels seus membres en una votació de conjunt. Malgrat la definició constitucional del Senat com a Cambra de representació territorial, el realment cert és que ni per la seva composició ni per les seves funcions es correspon aquesta definició amb la realitat. El Senat és una Cambra de segona lectura legislativa sense decisió definitiva, la qual correspon al Congrés. D’aquí les crítiques i els dubtes acadèmics i polítics sobre la seva existència i les demandes que esdevingui de veritat el que va ser establert constitucionalment i que té tot el sentit en un Estat compost i descentralitzat com el nostre.

Bé, tot això es suficientment conegut pels que estudien dret constitucional, però –com he dit al començament- no sé si tothom que parla del tema ho sap i evidentment la majoria de la ciutadania encara menys.

Més coses: Els socialistes catalans funcionem diferent en una Cambra que en l’altra. Al Senat, no estem integrats en el Grup Socialista. No és que tinguem grup propi, estem dins del Grup parlamentari de l’Entesa Catalana de Progrés amb senadors d’ERC i de ICV-EUA. Així, conjuntament amb aquestes altres opcions polítiques, ens hem presentat a  les eleccions. El PSOE no es presenta al Senat en les quatre circumscripcions provincials catalanes. Al Congrés el combat electoral és diferent, el PSC es presenta en tant que llista federal socialista i després a la Cambra constituïm amb el PSOE un únic grup, el GPS.

Bé, això pot ser discutible, de fet ho és. Ja ho discutirem –altra vegada- en el nostre Congrés. En general qui ho discuteix més són els nostres adversaris, però la seva opinió no ha de ser el nostre problema. Només faltaria que el que hem de fer ens ho diguessin els contraris. Els seus interessos no són precisament els nostres.

És en aquest context que hem d’analitzar les votacions diferents en un lloc i un altre dels socialistes catalans aquests passats dies.

Al Senat, el GS es va oposar a la moció que va presentar l’Entesa, evidentment amb la nostra aquiescència, i va perdre. D’aquesta votació no se’n va poder deduir res. El grup Socialista no és el primer grup numèricament en aquella Cambra. El primer és el PP. Ni sumant el senadors socialistes catalans que haguessin votat diferent de l’Entesa (cosa que no fora la primera vegada que passaria) tampoc guanyarien si tots els altres grups estiguessin en contra. El GS al Senat perd moltes votacions, però donat com he explicat abans que aquesta Cambra no té la darrera paraula no passa res d’especial, ni políticament ni jurídicament.

Al Congrés que els diputats socialistes catalans votessin diferent tindria unes conseqüències molt importants. Trencaria el grup parlamentari socialista i visualitzaria la pèrdua del suport (recordem que l’únic suport) que va anomenar el cap del Govern i la seva situació de debilitat. La presentació de la moció de confiança seria obvia per part de l’oposició i llavors es podrien produir dues situacions: que els socialistes catalans no recolzessin al cap del Govern amb el que aquest cauria i no sé pas com ens presentaríem a les properes eleccions, o que li tornessin a donar la seva confiança mantenint la unitat (?) del GPS amb el que farien un ridícul espantós i haurien deixat al cap del Govern en una situació d’extrema feblesa.

Per tant és normal que les baladreries que es llencen de tant en tant de pretendre votacions diferents no tinguin cap credibilitat a menys que pretenguin portar-nos al suïcidi polític. Fem malament en expressar-les. Ja em direu sinó. ¿Què faríem a continuació? Au, va, que no va. Que no pot ser. Però, que no veieu que no pot ser? Tornar a dividir el socialisme català, llençar més de 30 anys de treball per la borda i aplanar el camí, fent-lo quasi bé de roses, a la dreta? Clar que els nostres adversaris ho volen! Serem incauts? Aquest és un camí que no es pot recórrer.

Llavors, no es pot fer res? Estem atrapats? Farem sempre el que vulgui el PSOE?

Perquè no ho plantegem d’una altra manera? A veure, nosaltres no som nacionalistes, queda clar això, oi?, som socialistes (ja sé que aquesta definició fa urticària als nacionalistes, però és així per principis, principis ideològics). Ara bé, no som el PSOE, som la fracció catalana del socialisme i  som part de la fracció espanyola del socialisme que és el PSOE. El camí, la solució doncs, no és aïllar-nos, separar-nos, sinó ser-hi més, tenir més presència. No anar a veure què passa sols en el que ens interessa, sinó construir, ser-hi,  amb ells el futur del socialisme espanyol i consegüentment dels socialisme. Que això és difícil? Oh, i tant! Però és l’única sortida que tenim. Enrevessada, costeruda. Sí, senyor. Però algú creu que n’hi ha, ni pot haver d’altra?

El costerut i difícil avenç al federalisme es farà a Madrid, no a Barcelona, tinc escrit a la meva llibreta amagada.

Llavors, altra vegada, tornem a les diferents propostes del Senat i el Congrés. Què deien els senadors socialistes catalans?  Aquí ho teniu, “que es faci efectiu, en forma d’avançament de tresoreria, el que correspon segons la llei”. Sí, varen guanyar la votació però no varen aconseguir res ja que com he explicat abans aquesta victòria no té cap rellevància normativa. Per tant, calia forçar una votació diferent al Congrés que guanyés i servis per alguna cosa. Que el Govern pogués acceptar i assumir. Per això, els diputats socialistes catalans, treballant dins del conjunt socialista espanyol, varem proposar una esmena, podríem considerar-la una auto esmena, que anava més enllà que l’aprovada, sense efectivitat concreta,  al Senat. Proposàvem que el Govern complís tots els compromisos derivats de l’acord de finançament autonòmic i que es convoquessin els mecanismes bilaterals de negociació. Era “la” sortida positiva.

Hàbilment el grup català de CiU va forçar el debat al Congrés sobre el text aprovat al Senat. Cal reconèixer que en saben i cal reconèixer també que amb la nostra posició a Barcelona els ho varem facilitar. No varen acceptar la nostra esmena, no els va convenir tàcticament. Rendiments a curt termini, electoralisme, mantenir el victimisme, confusió, curta volada. Varen preferir perdre amb el PP que guanyar amb els socialistes. Nosaltres, els socialistes catalans, pel que he explicat abans, ens varem mantenir dins del nostre grup, el dels socialistes, i hi varem votar en contra ja que fer-ho diferent sols ens portava al precipici. Havíem, però, demostrat que hi havia una sortida que no varem aconseguir fer-hi anar a tothom. Llàstima!

Sols ens queda l’explicació pedagògica, sols en queda, com Sísif, tornar a carregar-nos la pedra a l’esquena i tornar a pujar la muntanya.

Mataró, 15 de maig.

Una hipotètica alternativa. Potser.

Aquests dies –normal- m’he comunicat molt amb els companys i amics (també amb parents i coneguts) sobre el què ha passat i està passant en la política i en l’economia (deixem el futbol pel dissabte). Hem intercanviat missatges, comentaris, converses, parers,…

Un bon amic, com a resposta a una percepció meva que ell no compartia  d’un esdeveniment concret, em va enviar un fragment de la lletra d’una antiga cançó (1979) d’en Lluís Llach. No la coneixia i m’ha agradat molt. (Gràcies, Joan).

Si em faig vell en les paraules,

per favor tanqueu la porta

i fugiu de l’enyorança

d’una veu que ja s’apaga.

Que a mi no m’ha de fer pena,

i aniré de branca en branca

per sentir allò que canten

nous ocells del meu paisatge.

Mataró, 27 de maig.

El moment polític.

Les aigües baixen tèrboles, esverades i esbravades en el flux del corrent socialista. La forta tamborinada del diumenge passat té, no podia ser d’altra manera, conseqüències. A Catalunya, al PSC, plou sobre mullat desprès de l’anterior turmenta del novembre passat. Passa a moltes localitats, a Mataró també, a moltes regions i, de rebot, a  tot Espanya, al PSOE, amb un terra ja molt amarat per les continuades pluges hagudes des del maig de l’any passat.

S’aixequen moltes veus, es manifesten diverses posicions, hi ha grans preocupacions. També hi ha reticències o, són resistències?

Hem tocat fons? No ho sé pas. Podem anar pitjor? Tampoc ho sé. Ambdues coses depenen de la resposta que col·lectivament, que com a col·lectiu, siguem capaços de donar en els propers temps. Cal fer coses, prendre mesures, però hem de ser curosos. Sí ens equivoquem podem continuar cavant en el sot on estem ficats i fer-lo més fondo.

Aquests primers dies a Madrid es veu una rierada molt convulsa i no crec pas que tornant a casa hi hagi un panorama millor.

Madrid, 26 de maig.

Desprès d’escriure aquest text he tingut coneixement la decisió de la Carme Chacón. Quins propers dies ens esperen! Seny! Seny!

Derrota. Mataró.

Els socialistes mataronins per primera vegada en unes eleccions municipals no hem estat els més votats. Hem quedat segons. No és pas que els primers, CiU, hagin fet un extraordinari resultat. Han tret vuit regidors, nosaltres també. En alguna elecció anterior, amb en Ramon Camp, n’havien tret onze (Gràcies per la correcció, Joan). Clar que nosaltres mai havíem baixat dels onze regidors i ara en tenim tres de menys.

No fa pas gaire vaig escriure sobre els canvis socials que s’havien produït en l’estructura demogràfica de les nostres poblacions. Els antics clixés ja no serveixen. Hi ha tot una nova generació, nascuda en la democràcia, escolaritzada en la autonomia, crescuda, a Mataró, en la Nova Ciutat, que no té els arrelaments ideològics ni els punts de comparança dels seus majors. És un signe dels temps. És paradoxal, ja que són els beneficiaris dels avenços aconseguits tots aquests darrers anys, però és així. No tenen, sembla, o no els hem donat, els punts de referència per valorar de forma positiva la seva situació. Al contrari, qualsevol mancança és qualificada negativament. Els hem fet, o deixat, creure que tot és possible, que tot és assolible. En la vertiginosa millora que han viscut en primera persona, ara, qualsevol estancament, o fins i tot, algun retrocés és mal digerit i es demanen comptes exigentment al que governa.

Després d’una dotzena d’anys excepcionalment bons, ara estem al mig d’una crisi considerable i, a Espanya, amb especial incidència en les taxes de desocupació. (Compte! No hem arribat a les taxes d’aturats dels anys 80 i hi ha molta més gent treballant). L’atur és el principal problema. Tan hi fa, és poc valorat, el nivell de protecció social, les retribucions indirectes, els serveis universals existents. Tot això ja es dóna per descomptat, ja està conquerit, assolit i interioritzat. No té gaire valor específic.

Per tant, el que cal és afrontar la percepció generalitzada i les situacions concretes d’aquest principal problema.

Davant aquest canvis la política municipal també ha de ser diferent. Suposo que els que estan en el món local ho saben i intenten adaptar-se i respondre a la nova situació. Suposo.

El problema que es deriva, a Mataró i a altres llocs, de l’expressió electoral d’aquesta nova societat manifestada diumenge passat és el de la governabilitat. Pot haver-hi un Alcalde en minoria. De fet no hi ha cap problema per escollir Alcalde. En segona votació és molt fàcil, ho és el de la llista més votada. Però pot ser més complicat que hi hagi un Govern fort i estable. Una comunitat pot tenir qui la representi, però per avançar ha de tenir un Govern.

Per cert, generalment passades les vacances d’estiu, els Ajuntaments han de decidir quin tipus impositiu tindrà  l'Impost de Béns Immobles per l’any vinent a la seva localitat. Aquest acord s’ha d’adoptar per majoria absoluta dels membres de la Corporació.

Madrid, 24 de maig.

Derrota.

No sé pas perquè els socialistes ens havíem fet il·lusions sobre un possible resultat positiu a les eleccions autonòmiques i locals del passat diumenge. Teníem tots els indicadors en contra. Ja sé que no es pot sortir a combatre ja derrotat, però no en podíem esperar victòria llevat d’un miracle. Els miracles són molt excepcionals i esporàdics, no són habituals.

A Europa, ara en aquests temps de crisi que vivim, tot ens mostrava que les eleccions, del nivell que sigui, castiguen als governs del tot signe. Que s’està produint un gir a la dreta i a la xenofòbia. Que l’esquerra no ofereix res, que no sap què dir.

A Espanya teníem les enquestes sobre la taula, la pretensió de la dreta –reeixida s’ha vist- de fer d’aquestes eleccions unes primàries de les generals. De la instal·lació al cos social de que el culpable de tot és el Govern i el seu President, reiterat per polítics i mitjans. De la nostra impotència per capgirar aquesta percepció, de la desorientació per saber trobar sortides.

Des del maig de l’any passat ens han ben doblegat. El pols perdut. Hem assumit que cal fer reformes que no havíem pensat mai fer, que nosaltres no hauríem volgut fer. La dreta cohesionada rere el seu missatge, en tromba. L’esquerra, desil·lusionada i desmotivada.

Aquest era, és, el panorama. Llavors, tant li feia el treball d’anys i panys de polítiques locals i autonòmiques positives per a la ciutadania. Tant li feia si hi havia, o no, propostes alternatives en els nostres adversaris. Era la nostra imatge la que estava en qüestió. Aquí s’ha vist en quins llocs les imatges dels líders locals estaven per sobre de la del col·lectiu, i en quins altres sols eren un reflex a remolc de la imatge global. Alguns han sobreviscut, d’altres no.

Els militants socialistes, esforçats, s’han bolcat i han donat tot el que podien donar, la seva minsa i poc organitzada força en mig de la tamborinada general. Els vents contraris són molt forts, la mar està molt esvalotada, cauen llamps i trons i pedregades.

No ha passat res de sobrenatural que capgirés el panorama, hauria estat un miracle.

Ara, desarborats, esventrats contra els esculls, ens trobem –nàufrags- esgotats a platges llunyanes on –sols i només-  haurem de fer servir el nostre enginy, la nostra voluntat, les nostres mans per reconstruir els vaixells per tornar a navegar, per tornar-hi a ser. Temps, treball i paciència. Saviesa i habilitat. Ens hi haurem de posar.

A alguns, potser, ja ens agafa grans.

Madrid, 24 de maig. (dos dies desprès)

Dia de votacions.

Com sempre, Forges.

Mataró, 22 de maig.

Ajudant a la campanya- i 5. Santa Susanna.

Els companys/es de Santa Susanna m’havien demanat que els acompanyés al seu acte del darrer dia de campanya i ja els ho havia confirmat. A darrera hora, la Montse López, em va demanar si podia ser al acte de tancament de Mataró. Però es feia a la mateixa hora i, malgrat el que s’ha publicat, no tinc el do de la ubiqüitat. A Mataró no crec pas que gaire gent m’hagi trobat a faltar en aquesta campanya, ja m’he convertit en invisible per la ciutadania, mentre que a Santa Susanna els era, segons la seva opinió, un reforç.

Aquest és un poble curiós, especial. Fins i tot hi ha qui creu que no és municipi. Amagat i dispers entre Pineda i Malgrat, poblacions potents. Separada la seva activitat principal, l’hostaleria turística arran de platja,  del nucli antic per sobre la carretera i les urbanitzacions que s’estenen darrera cap a la muntanya. Costa d’imaginar-lo amb les característiques força compactes d’altres pobles del Maresme.

Políticament ha tingut una caracterització especial. N’ha estat Alcalde molts anys, per CiU i amb amples majories absolutes, qui va començar a ser-ho el 1975! La justícia va apartar-lo del càrrec, crec que fou el 2006, inhabilitant-lo vuit anys que varen quedar reduir posteriorment a quatre, per actuacions administratives mal fetes. El clàssic risc en que acaben caient els  electes que ho obliden. Que obliden que són electes i es deuen també a les lleis. Ara, purgada la condemna, CiU el torna a presentar escombrant pràcticament els seus representants d’aquest darrers anys. Com si res hagués passat, com si tingués un dret natural per ser-hi, per continuar sent-hi perquè es veu que li pertoca.

Nosaltres, durant molt temps hem tingut problemes per fer-hi candidatures. A les passades eleccions del 2007 varem aconseguir tenir 2 regidors (d’onze), però per circumstàncies personals de renúncies i ambicions tampoc hem tingut un mandat tranquil. L’Isidre Jiménez, que ha aguantat la torxa encesa malgrat tot, encapçala la llista d’enguany.

He anat d’altres vegades a fer actes d’explicació al Local Social. Per tant, no em ve de nou anar-hi, ja conec el pati i el pà que s'hi dóna. El meu paper sols era de teloner, de obrir el pas a l’Isidre. Dues breus reflexions sobre el que representa una societat oberta i com és el funcionament democràtic d’acord amb les lleis. No hi ha poder, hi ha Govern, que és una altra cosa. Els pobles i les seves institucions no són patrimoni de ningú.

Evidentment, les idees, el programa i el discurs del nostre candidat tenen per base la transparència. Conèixer bé a on s’està, especialment en l’aspecte econòmic, (sembla que estan en una situació difícil). Debatre amb tothom les decisions importants. Fugir d’interessos concrets sols d’algun sector, el poble és variat. Portar una alternativa que trenqui l’anomalia que aparentment representa als ulls de molta gent la vida política local. Esdevenir un poble amb unes institucions com les del altres.

L’Isidre ha aplegat un equip de gent diversa. D’altres formacions polítiques que se’ns han ajuntat, de gent independent, de gent manifestament no adscrita, però que vol acabar amb la tradició (?) de continuar com sempre amb “el” de sempre. Vaig veure que connectava, em sembla que ho ha aconseguit i tenen possibilitats. Ara cal que el diumenge els ciutadans/es de Santa Susanna ho ratifiquin. La seva proposta és l’alternativa, l’única alternativa respecte a les altres propostes que es mig presenten. Sort, company, companys/es, amics/es. Que us en sortiu en la vostra oferta de tornar la normalitat al vostre poble!

Mataró, 21 de maig.

Retalls que comparteixo.

L’acudit d’abans d’ahir de “El Roto”.

L’article d’en Joan Tapia a “El Periódico “ d’avui.

La darrera entrada del blog d’en Lluis Bassets.

Mataró, 21 de maig.

Ajudant a la campanya-4. Canet de Mar.

Diumenge passat celebraven a Canet la Mostra d’Entitats. La Sílvia Tamayo, la nostra cap de llista, em demana que els acompanyi en algun moment i faci acte de presència.

Pensava anar-hi en bicicleta, aprofitant la sortida diumengera, però els meus companys de fatiga tenen altres ocupacions i malgrat que fa molt bon dia em fa mandra sortir tot sol.

Em passo el matí al ordinador i a les 12 em planto a Canet.

Quin ambient! El centre de la vila estava literalment pres per la ciutadania que aprofitava la jornada festiva, el temps excel·lent i l’oferta que presentaven un munt d’entitats diverses de la localitat.

El primer que em topo és amb en Quim Mas, l’encara Alcalde, que està esgotant els seus darrers dies de responsabilitat pública. Quina diferència, eh?, li dic. Ja sé el que és estar en campanya, o veure-ho ja des de fora. Ell ha estat 24 anys a l’Ajuntament, mitja vida. Ara passa el relleu a la Sílvia que ha estat treballant al seu costat els darrers anys.

La Sílvia m’ha fet anar a Canet varies vegades a parlar de política i d’economia. Està preparada pel relleu si els canetencs/es ens donen la seva confiança. La vaig trobar aquest dia a la paradeta del PSC. M’estaven esperant els amics de Ràdio Canet que ens varen portar fins als micròfons del seu estand on emetien en directe al mig de la Mostra.

Al costat d’un sorollós grup de country que ballava animadament ens varen fer una entrevista centrada en com es viu una campanya local i quins consells podia donar un veterà com jo a una novella com ella. “Escolta, dialoga, avalua el que t’han dit i el que tu saps. Desprès hauràs de prendre les decisions tu sola”. Però estic segur que pocs consells necessita la Sílvia. La veig capacitada perfectament per assumir la responsabilitat d’Alcaldessa que espero que els seus conciutadans/es li reconeguin donant-li la seva confiança el diumenge que ve.

De camí de tornada cap a l’aparcament, (que fàcil és anar ara al centre de Canet, Quim!), pels altaveus anunciaven que la Penya Barcelonista sortejava unes entrades per acompanyar el Barça a Wembley a la final de la Champions. Felicitats als guanyadors!

Sílvia, endavant i crits -amb noves energies i noves il·lusions- tens capacitat per guanyar, tens equip al darrera, tens fusta d’Alcaldessa. Sort!

Mataró, 19 de maig.

Indigneu-vos? No només.

No només, Organitzeu-vos, lluiteu!

Vaig llegir ja fa dies el llibre (?) de Stephen Hassel i, desprès de tanta propaganda,  no em va fer ni fred ni calor. He posat l’interrogant desprès de llibre ja que no sé pas si això és un llibre. Ni per mida i per contingut. Sí, la crida al jovent que es rebel·li com ho va fer ell a la seva edat. Però eren altres temps. Cal no oblidar el primer terç del segle XX per entendre les posicions dels actors d’aquell moment. Res de semblant a ara, i menys els darrers temps d’ara. Tony Judt ho ha deixar escrit. Si ara és convoquen per mòbil!

El  mitjans obren les notícies amb les manifestacions de “¡Democracia real, ya !”. Tot el que sigui protesta, qualsevol protesta, amb sentit, o sense, és recollit pels mitjans. És notícia segons ells. Ho fagociten tot. Falta veure la importància de la noticia, si és important o no, però els mitjans han sentenciat que sí.

D’acord, la nostra democràcia és imperfecta, molt imperfecte. Però, si us plau, no som Egipte et altri. Per cert, algú s’ha parat a pensar què ha passat realment a Egipte et altri ? Crec que hi ha massa comentari simplista. Des del poder de les convocatòries per les xarxes socials, fins els resultats obtinguts. Hem separat ben bé el gra de la palla? Qui continua manant a Egipte et altri? Voleu dir que no son els mateixos desprès de apartat la imatge representativa de la situació anterior i no haver-n’hi posar, sembla, pas cap d’altre i mantenint en el fons el de sempre? En tot cas, poca conya, Espanya no és Egipte et altri, no fotem.

Que la nostra democràcia és imperfecte, fins i tot, potser, no és real, ja ho sabem. Cal recordar Churchill quan deia allò  que la democràcia és el menys dolent dels sistemes que es coneixen fins avui per governar les col·lectivitats? La democràcia, amb totes les imperfeccions que vulgueu. O, no som els polítics el reflex de la nostra societat? És que la societat és gaire diferent de nosaltres? Som nosaltres gaire diferents que la societat d’on sortim? Mireu en Camps, encara resultarà més votat! Per qui? Pels seus conciutadans/es, oi?

No ens vingueu a demanar que canviem. Segurament no sabem o no podem fer-ho, som així. Amb els nostres vicis i virtuts. En tot cas, canvieu-nos! Feu-nos fora com nosaltres varem fer fora als que hi havia abans. Aquells sols se’n varen anar per la pressió i la força dels lluitadors per la democràcia, aquesta democràcia que ara blasmeu. Ara, si penseu que som el que dieu que som, alceu-vos! Feu-nos fora! Ja n’estic tip de la comparança! Si creieu que som tant dolents, esborreu-nos! Però no ens demaneu que ho fem nosaltres! Papa, ves-te’n! No et fot!

Ah!, i això com es fa? No assentant-se a la plaça principal de qualsevol capital i dient: Que se’n vagin! Per nosaltres això no és res, per això no ens anirem. Ni no anat a votar el proper diumenge. Per cert. Quant dels que es manifesten son votants habituals? No em direu pas que no hi ha alternatives a les taules de votació que reflecteixen voluntats de canvi. En una, altra, o varies direccions. Per cert, qui es responsabilitzaria de fer anar els nostres pobles i ciutats l’endemà que no hi fóssim? Les bullangues, les revoltes, tenen una gran tradició a la història del món. Però sols aquelles que han superat aquest estadi i s’han convertit en moviments estructurats han aconseguit canviar les coses. La història també ho demostra.

Llavors, ja ho sabeu. Si no passa res. Segurament és llei de vida que els que hem portat el país fins aquí en un moment o altre haurem de desaparèixer, amb més o menys reconeixement. Si no passa res, és normal, cal acceptar-ho. Ara bé, ens traurà qui tingui els instruments adequats per fer-ho. Qui estigui organitzat, qui ofereixi les propostes alternatives que siguin, majoritàriament o no, acceptades. Però per això cal fer molta feina. Cal bastir eines i descobrir, com han fet tots els revolucionaris, que l’organització és complexa, costosa i difícil. Que els companys/es a vegades n’hi ha que no són de fiar i que et traeixen. Que calen recursos, humans, econòmics i tècnics, per tirar endavant. Que el món és molt complicat i que cal saber de què va. Que l’enemic a abatre és poderós. Que et posen molts paranys i poques ajudes. Que els recursos són limitats i que no donen per a tot. Que calen sacrificis i gent que es sacrifiqui. Que no tot són flors i violes.

Llarga vida a la indignació! Llarga vida a la lluita! Llarga vida a l’organització! Llarga vida al canvi i al progrés! Llarga vida a la paraula! Amb indignació també, Amén!

Mataró, 18 de maig.

Ajudant a la campanya-3. Òrrius.

Òrrius és la població més petita del Maresme, ben lluny en mida que les altres, ara té uns 640 habitants. Els socialistes mai hem tingut representació municipal, sempre dominada pràcticament en exclusiva per CiU. Hem fet varis intents de candidatures que no han reeixit.

Ja fa un temps que en Francesc Garrido que és veí del poble, va a començar a moure fils perquè a Òrrius hi hagués presència socialista. Una tarda de dissabte, recordo,  vaig anar-hi a fer una xerrada sobre la situació econòmica davant de comptats assistents. Ara, ha maldat i aconseguit fer una llista i presentar-se com a candidat per encapçalar-la. Ha precisat ajut extern, en Remigi Herrero per exemple, va a la llista. El seu hort, on hi passa mitja vida, encara que és a Argentona, està a tocar.

Poble difícil per la política, com tants d’altres petits. Sols es presenten tres llistes, no com a molts de grans on n’hi ha una munió (a Mataró, 13). L’actual Alcalde pretén repetir altre cop de la mà de CiU. És el forner del poble, però ven més enllà, desprès d’Alcaldes terratinents i contractistes. Hi ha una llista de paracaigudistes del PP que no té presència visible. I la nostra, d’en Francesc.

Em va demanar que l’acompanyés a la presentació del seu programa el dissabte a la tarda. Acompanyat de parents, amics i coneguts i, suposo, d’algun que altre curiós, ja us podeu imaginar en aquestes circumstàncies la magnitud de l’acte. Però, l’important era la presentació pública del programa preparat per en Francesc i la gent que l’ha ajudat a fer-lo, d’exposar el què pensa pel seu poble i pel seu futur.

Vaig fer una molt curta introducció, es tractava d’acompanyar, res més. Òrrius ha de pertànyer també a la societat oberta, amb llibertat, amb debat normalitzat d’opinions, propostes, formes de fer les coses, com les que hi ha arreu. No ha de ser una excepció.

En Francesc representa això, ell ho sap i així ho planteja. No en termes de confrontació partidària sinó de col·laboració a la seva comunitat. Propostes que no són per demà sinó que dibuixen camins de futur segons les característiques i possibilitats de la seva petita localitat. Té confiança, creu en les oportunitats pels joves, atenció a les necessitats dels grans i que hi ha perspectives si es treballen d’acord amb els temps d’avui.

Sort i endavant, Francesc. Pot estar segur que els socialistes -que del treball municipal en sabem un niu- estarem al teu costat en el que precisis.

Algunes anècdotes vaig aprendre que no sabia: Que a Òrrius fan el Maig, la festa del pi de maig, l’ancestral -i pràcticament extingida a la nostra comarca- festa del jovent per celebrar la primavera. Que Movistar no té cobertura telefònica a la localitat (un poble de l’àrea de Barcelona), si vas amb un mòbil d’aquesta marca et fots. I que la Caixa Laietana (Bankia) ha tancat l’oficina intermitent que hi tenia de sempre i ni els ha deixar un caixer automàtic per treure diners.

Cabrils, 15 de maig.

Ajudant a la campanya-2. Malgrat de Mar.

El primer dia de campanya vaig anar a Malgrat. La Conxita, l’alcaldessa, i els companys/es de la localitat volien que participés en l’acte de la presentació de la candidata i de la candidatura.

Varem arribar (amb el meu equip habitual) abans d’hora. Com d’altres vegades, l’hora que m’havia apuntat a l’agenda quan es va concretar l’acte no coincidia amb el real. Sort que la meva era abans. Ens varem anar a passejar per fer temps. De cop, descobrirem l’ascensor i el parc del Castell. No en sabia res. Mira que hi he anat de vegades a Malgrat! Però com que sempre hi vaig a feina concreta no m’havia vagat mai per passejar-m’hi.

El parc, dalt del turó on hi havia el Castell que devia dominar la localitat i els terrenys de la desembocadura de la Tordera, ara al mig de la trama urbana consolidada, és sensacional. Recomano d’anar-hi. Té unes vistes excepcionals als entorns i al mar, el delta del riu agrícola i industrial, Blanes a tocar, les Gavarres al fons.  L’ascensor és per afavorir arribar-hi a dalt i per la mobilitat dels veïns dels carrers que s’enfilen al Castell.

L’acte de la presentació de la Conxita Campoy com a candidata, encara que poca presentació cal fer d’ella després de 20 anys d’Alcaldessa, al Centre Cultural al centre de la vila. El recinte, petit però confortable pel comés, ben ple. Comença amb uns grans, els avis, explicant a una jove, els néts, la transformació del poble. Les mancances que hi havia i les realitats positives que ara hi ha. Continuo jo amb una intervenció en suport de la Conxita.

He començat el dia, com cada divendres a les vuit del matí, a Ràdio Ona Malgrat i anava a tancar el dia al Centre Cultural de Malgrat. Vaig poder conèixer personalment a la Laura, la locutora presentadora que m’entrevista de qui sols coneixia la veu.

La Conxita, explico, és una garantia. Ja ho he dit, fa vint anys que és alcaldessa. Decidida, enèrgica, treballadora, prudent amb l’economia municipal. Una altra que no està pas endogallada econòmicament com molts que ara es queixen perquè no han sabut administrar. Ella si que n’ha sabut. Els seus convilatans/es la coneixen suficientment per renovar-li de sobre la seva confiança.

Una projecció sobre ella, la seva vida, el seu treball, el seu nou equip. La seva paraula: Ho fa de gust. Aprofita per passar comptes, breument, del moment durs que ha tingut en aquest mandat que ara s’acaba, però..., girem full i cap endavant amb empenta. Sort, Conxita!, et mereixes el reconeixement dels electors/es.

Cabrils, 15 de maig.

Ajudant a la campanya-1. Calella.

Una campanya d’eleccions municipals és una campanya dels candidats/es  de cada localitat i dels seus programes. No és descabellat que el Partit –a la vista del pati, sense cap i amb incerteses al seu rumb- hagi deixat en mans de l’agrupació de cada localitat les seves propostes sense donar cap indicació genèrica concreta més enllà de les de sentit comú. Quan et desplaces pel territori veus eslògans diferents d’un municipi a una altre amb les mateixes sigles del PSC, més encertats uns que altres, cal dir-ho, amb les cares dels candidats/es locals. Esperem de l’encert de l’estratègia. D’altres de ben reeixides hi ha al currículum del que se’n ha encarregat.

Vaig participar, ja fa dies, al sopar de presentació com a candidat socialista a Calella d’en Josep M. Juhé, l’actual Alcalde de la ciutat. Tinc una especial simpatia per ell. El veig i m’ha donar mostres de seriositat, de rigor. És assenyat i treballador. Té fusta de bon Alcalde. Poc Partit al darrera, em sembla.

Ara, a la campanya, em convida a que participi amb ell en un acte públic en el que exposarà les seves idees de com desenvolupar des de l’Ajuntament el futur econòmic de la seva població. Calella turística, la dels alemanys, la dels botiguers, els seus hotels i restaurants. Havien fet mitjons, tèxtil, avui ja història, amb la baluerna a peu de carretera de la fàbrica Llobet com a testimoni mut.

Va ser un acte reflex de la personalitat del candidat. Expositiu, propositiu, molt allunyat del que sembla que haurien de ser els mítings de campanya. Poc alçar la veu, molt de traspassar les reflexions de l’observació de la realitat, del treball continuat, de la proposta realista i possible, però que aprofita totes les possibilitats que ofereix.

Em va tocar començar i vaig parlar de la visió general que tinc de l’economia local. La correcta percepció de l’espai en que s’està i el temps en què es viu en l’acció política per no portar-nos a enganys i frustracions. Vaig parlar del quaternari, el sector econòmic nou, el de la bromera. Sorprenentment per a mi, ja que no ens havíem parlat, va ser un motiu força pel parlament d’en Josep M. desprès. A continuació un conegut botiguer local va glosat i reconèixer el treball, el bon treball, que s’havia fet en el Ajuntament en el darrer mandat. Va tancar el candidat, llargament, exposant les seves idees pel futur econòmic de Calella.

Vaig sentir un discurs molt ben estructurat. Té les idees clares. Coneix el què passa a a casa seva i cap a on es mou la localitat. Veu les oportunitats per emprendre nous camins i aprofitar les possibilitats que si obren. Malgrat la meva percepció reticent del quaternari, ell hi veu una bona via on endinsar-s’hi. És l’oportunitat per Calella.

Tant de bo que els seus conciutadans/es ho vegin amb la claretat i valentia que té ell, i li atorguin el diumenge que ve la seva confiança. Farien una bona aposta.

Cabrils, 15 de maig.

Un bon article.

La Montse Colldeforns ha fet un molt bon article sobre la posició dels 25 a la votació recent al Congrés dels Diputats de la moció de CiU sobre les demandes de finançament de la Generalitat.

Ha sortit en una digna, però em temo que poc coneguda, publicació digital, a més d’una línia editorial propera.

No sé –no crec- que cap mitjà gran, dels reconeguts (?), se’n hagi fet ressò.

Vaig creure convenient distribuir-lo entre companys, amics i coneguts de la meva llibreta d’adreces, tot animant als meus companys diputats/es, els 25, a fer el mateix. Alguns també ja estaven a la tasca. Al menys així podríem aconseguir més difusió al marge dels circuits tradicionals.

Ja he rebut unes quantes respostes a la meva iniciativa. La majoria per agrair-me-la; d’altres reconeixent i elogiant l’escrit; una em va retreure que li enviés, ja que no hi estava d’acord (no pateixis, amic, ja no t’enviaré res més d’aquesta mena); i un altre, amb més extensió, em va dir: “Malauradament, en política, no només cal tenir raó, sinó, també saber-la explicar, tenir capacitat de convèncer. ...  La batalla per la comunicació pedagògica l'hem (l'heu) perduda fa temps: llàstima.” D’acord, amic.

Ja comprenc, o no, que el que escrivim, opinem o pensem alguns dels "famosos" 25 no sigui recollit (el menysteniment comença a prop). En el meu cas, per exemple, sols quan escric algun estirabot que aixeca morbositat els periodistes que ens segueixen –que ho fan- es dignen a recollir-ho.

La Dolors Puig tenia un altre article semblant sobre el tema que ens ocupa. A proposta seva, ens varem afegir molts dels 25 a signar-lo amb ella, però cap mitjà dels que abans feia referència va voler recollir-lo. Va acabar al Diari de Terrassa, publicació digne també, però també de circulació limitada. (¿Qui la coneix, a la Dolors, més enllà del seu cercle territorial? I encara.)

Comprenc que el que vaig escriure,  abans d’ahir, aquí, precedit d’un “trailer” críptic, tampoc fos motiu d’atenció. Altres companys tampoc han tingut gaire fortuna, tot lo més a la premsa de "comarques" (a Madrid en dirien de “províncias”), en Francesc a Tarragona, en Juli a Girona, els de Lleida.

Però la Montse Colldeforns és una altra cosa. Sobta veure amb alguna assiduïtat la presencia pública d’alguns diputats/es que no sé quin especial interès mediàtic han aconseguit assolir, mentre que una persona de la seva talla és ignorada. La Montse és especialista en el tema. A més, és la portaveu del GPS (és a dir, dels socialistes de tot Espanya, catalans inclosos) d’Hisenda al Congrés dels Diputats. Aquí es pot llegir la seva intervenció a la tribuna defensant la nostra esmena sobre el tema. Vaja, que no podíem trobar una veu més autoritzada per parlar-ne. Però, noi, així anem.

Alguna cosa no va, als mitjans i -més que enlloc- a casa nostra perquè això passi. Dels mitjans no se’n pot parlar. De casa meva tampoc ho he de fer, tampoc puc fer-ho.

Els 25 sols servim –sembla- pel pim, pam, pum.

Pont aeri, tornant a casa, 12 de maig.