23 de febrer, 2011

Es veu que tinc el do de l’ubiqüitat.

S’alça la primera bandera de cara al Congrés anunciat del Partit per la tardor que ve. Nou Cicle, dinamitzat per l’Obiols i la seva gent, presenten en un acte públic un primer manifest: Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya. Primer, perquè és el primer que es presenta, però primer, perquè, suposo, està destinat a ser un punt d’arrencada més que d’arribada. Suposo.

Me l’he baixar i n’he fet una primera lectura. Caldrà aprofundir-la. En general no m’ha semblat malament, llevat -a primer cop d’ull- del tema del grup parlamentari propi a Madrid. Ja ho he explicat. Crec que aquest tema és un moviment estratègic que de sols pot culminar, si cal, de forma positiva pels socialistes, d’aquí i d’allà, desprès de moltes aproximacions tàctiques que –en la meva opinió- fa temps que no es fan.

La sorpresa de la meva ubiqüitat. Un company dels serveis de premsa del GPS entra al meu despatx per dir-me que m’ha vist ressenyat com assistent a l’acte del Nou Cicle.
–“A on?”, li dic.
–“Sí, a Barcelona, ahir al vespre”,
-“Però, si ahir al vespre estava votant a l’hemicicle del Congrés dels Diputats!”
Es tracta d’un d’aquests mitjans que adapten la realitat als seus desitjos i als seus interessos. No és informació sinó manipulació. Els deu venir bé fer-me sortir per utilitzar-me. No, no hi era. Segurament si hagués estat a casa m’hi hagués acostat a l’acte, tinc interès en el debat, però, impossible, estava a 600 km de distància. Manipulació de la notícia. Instrumentalització d’una forçada imatge.

Aquest és el drama del debat polític avui i aquí. Els mitjans, molts mitjans, sols estan per fer “merder”, i així fan bullir l’olla, la seva olla podrida. Així ens va. Rebaixem el seu paper. Ni cas. Oblidem-los. Cal bastir, però, els nostres medis per arribar a la gent. No els nostres propis mitjans, sinó els nostres propis medis, amb una barreja de formes antigues i de les més actuals. Possibilitats n’hi ha. Aquest també és un punt de la renovació que cal en la pràctica política, de renovació profunda.

Madrid, 23 de febrer.

21 de febrer, 2011

Una treballadora.

Possiblement avui ha estat el darrer dia de la teva vida laboral. Bé, cert, oficialment no plegaràs fins dilluns que ve, però t’han dit que t’agafis ja els dies de vacances que et pertoquen i per tant ja està, realment s’ha acabat.

Vas començar a treballar de ben jove. Tenies catorze anys. Redéu! Que n’han passat de coses des d’aquells anys. ¡Com ha canviat el món! Ara, fins i tot a nosaltres, se’ns fa molt gros, inconcebible aquí, treballar a aquella edat. Llavors era normal, varem ser pocs els que ens en lliurarem per tenir el privilegi de fer estudis.

Desprès, quaranta anys allà mateix. En un lloc de responsabilitat. Has estat discreta, molt discreta, en puc donar fe. Deus haver estat eficient ja que mai t’han retret res. Has estat complidora. Puntual, sense baixes, llevat de les maternitats, predisposada. Crec que has gaudir de la feina. Pots estar-ne ben orgullosa.

Ara t’ha molestat un punt que quasi bé d’avui per demà t’hagin fet fora. Bé, ja ho sabies i ho havies acceptat. Però, un xic per melangia, un xic per dignitat t’ha sabut greu aquestes presses. És el món d’avui. La melangia i la dignitat ja no es porten, i així ens va. En el fons és allò que en dèiem consciència de classe. Vés, quin concepte...!

Venies de família treballadora. El pare era encarregat, tot el dia entre les màquines. La mare, imprevisiblement vídua, va haver de tornar a la fàbrica. Sols teníeu el vostre treball i la consciència d’aquest fet. Ells l’exerciren amb dignitat i t’ho ensenyaren, com crec que has sabut transmetre tu mateixa. Potser sí que ara ja no es porti tant, però és el teu principal patrimoni. El principal patrimoni dels treballadors. ¡Quin món el d’avui en que es poden perdre principis tan elementals com aquests!

T’espera, desitjo, encara molt camí a fer. Sense tantes servituds, amb noves il·lusions que estan al caure, amb ganes de viure. Aprofita-ho, t’ho has ben guanyat. Espero poder acompanyar-t'hi. Gràcies pel teu exemple. Felicitats.


Madrid, 21 de febrer.

18 de febrer, 2011

Actualitzant dades-4. El P.I.B. Sortim!?

Aquests és la darrera gràfica recentment publicada de les taxes de les variacions interanuals percentuals del P.I.B. que correspon al final de 2010. Desprès de les brutals caigudes del 2008 i del 2009, amb el punt més baix en el 2on. Trimestre del 2009, assistim a una continuada recuperació d’aquesta taxa de mesura.

Algunes consideracions:

1. La coneguda, per ja explicada altres vegades, correlació amb l’evolució del conjunt europeu. Varem caure una mica menys i ens costa una mica més de recuperar-nos. Malgrat tot, no seguim una evolució en sentit diferent.
2. Sí cal advertir d’aquesta última referència que mentre al conjunt europeu hi ha un estancament des de la meitat de l’any passat, en el cas espanyol es manté la recuperació.
3. La diferència és molt gran entre els nostres registres i els del conjunt? Segurament sí, més pels desitjos de superar la dramàtica situació de l’atur que per la pura realitat econòmica. 2% front a 0,6%. Però, si observem les diferències de l’any 2005 (positives per Espanya), o les diferències en el punt més àlgid (baix) de la crisi, al començament del 2009 (també positives per nosaltres), tampoc és tant gran.
4. Alemanya torna a ser la locomotora d’Europa amb un creixement del 4%, molt lluny de tots els altres components de la U.E. Veurem si es mantindrà. Aquesta dada és bona per nosaltres tota vegada que dóna bones perspectives per la nostra indústria turística. Mallorca, per exemple.
5. En quan als components del creixement. Destacar la recuperació de la demanda privada respecte a les fortes caigudes de l’any 2009. Mentre que la situació és inversa a la demanda de les Administracions Públiques com correspon a l’ajustament fiscal del 2010 respecte a les politiques expansives (Plan E) del 2009. Recuperació titubejant, però recuperació, de la formació bruta de capital el 2010, front als brutals enfonsaments del 2009. El manteniment de la continuada davallada de la construcció (-11,9% el 2009 i -10,6% el 2010). Forta recuperació de les exportacions (+10,5%).

Ara bé, què implica l’evolució d’aquesta taxa en termes absoluts? Doncs que l’escala que es va anar construint des del 2000, pujant cada any un esglaó, s’estronca i retrocedeix dos esglaons el 2008 i el 2009, retornant al nivell de 2006 i que ara estem allà mateix (un 23,14% més que a l’any 2000). Estem en un replà, tal com ja vaig posar de manifest temps enrere.





Vaja, que si no fos per les xifres de l’atur, i aquest és un altre tema, podríem dir que hem sortit del forat.

Article positiu, ahir, el de Miguel Boyer a El País.

Mataró, 18 de febrer.

15 de febrer, 2011

Actualitzant dades-3. L‘I.P.C.

Això va cap amunt. La darrera nota de premsa de l’INE ho certifica. Aquí i a Europa. Els alemanys ja deuen posar-se nerviosos i veurem quins moviment farà el Banc Central Europeu. Temps difícils, molt difícils, per les unitats administratives estatals harmonitzades per la moneda única, sense politiques econòmiques plenament conjuntes i amb funcionament encara diferents.

La irrupció de les economies emergents, que en volum són considerables, algun efecte deurà de tenir. Sempre recordo l’anècdota explicada per en Joan Majó del que pot representar el consum generalitzat i universal del paper higiènic. Ni haurà per a tots? I, a quin preu?

No sé pas si érem ben conscients de ser uns privilegiats i ara accedeixen als mercats milions de persones que volen ser com nosaltres. La llei de l’oferta i la demanda brutalment en acció. Dues conseqüències: l’esgotament més ràpid de les riqueses naturals i l’increment de preus provocat per la demanda creixent. Ho seguirem, … o ho patirem.

Madrid, 15 de febrer.

14 de febrer, 2011

Nova finestra.

Mal dia per anar a una ràdio, però la cita estava concertada des de feia dies, molt abans l’entrada 1.400. Mal dia per a mi, evidentment, no pas pel periodista que tenia “in person”, a tret, una notícia (marginal) del dia.

Ràdio Canet de Mar ha decidit fer un programa quinzenal en el que, una vegada la senadora de Calella Montserrat Candini (CiU) i l’altra jo (PSC), serem entrevistats per comentar com és la nostra feina a Madrid.

Està molt bé fer arribar a la ciutadania, a través d’aquestes petites emissores locals, la feina quotidiana que fem els parlamentaris. Avui, sense anar més lluny, ha calgut començar a explicar que no sóc un representat territorial, que la meva feina corrent és sobre uns determinats aspectes que abracen totes les administracions espanyoles. També ha calgut aclarir això tant suat de com ens tracten als catalans a la capital del regne. Tot en pla distés i planer. No som gent especial o rara. 20 minuts agradables, el conductor del programa, Dani Grau, m’ho ha fet fàcil, més enllà del “tema” del dia.

A la sortida de l’emissora he aprofitat per anar a saludar a l’Ajuntament a l’Alcalde, l’amic i company Joaquim Mas. Ara, al final d’aquest mandat, al mes de maig, ho deixa. Fa 24 anys que està a l’Ajuntament, primer a l’oposició, aquests nou darrers anys d’Alcalde. Ha fet una bona feina i se’n pot anar tranquil i satisfet.

Canet és un poble molt agradable. A mig matí, la Riera Buscarons fins al mercat estava ben animada.

Mataró, 11 de febrer.

11 de febrer, 2011

Els "privilegis".

Creix la mala maror entre els diputats/es de peu. Vaja, entre els que conec més i em relaciono habitualment (que tampoc són molts i generalment sols dels meus).

Nova embranzida, o batzegada, de l’extrema dreta contra la dignitat dels polítics. Sí, ja sé que n’hi pot haver d’indignes (com a tot arreu), també sé la mala imatge que arrosseguem els polítics convenientment atiada pels que blasmen de la democràcia (massa vegades amb el nostre propi ajut).

Però cal plantar-se ja. Cal reivindicar el paper social i la feina que fem els representants dels ciutadans. Cal reivindicar la dignitat de la política i dels que l’exercim. Som un percentatge petit, entre tots, els que ens hi dediquem, més o menys professionalment i amb més o menys encert, de l’univers social. És el conjunt de la ciutadania exercint el seu vot, o abstenint-se, que periòdicament ens manté o ens retira la seva confiança. Mentre exercim la seva representació hem de gaudir de la consideració corresponent. Cert, sense privilegis, però amb el reconeixement social que pertoca. La dignitat dels càrrecs –amb tot el que comporta- no la podem menystenir. Repeteixo, sense privilegis però tampoc sense humiliacions. Com correspon, amb paràmetres actuals i parions, al paper que tenim dins la societat.

L’any passat va ser el tema de les “vacances” parlamentaries. L’acceptació tàcita del fet va portar a establir alguna sessió extraordinària tot fent una interpretació forçada del l’article 73 de la Constitució, no a reconduir la situació per la via d’un autèntic treball parlamentari més enllà de reunir-nos en sessió al hemicicle.

Ara l’atac va contra els suposats “privilegis” de que gaudim els parlamentaris. I novament, en lloc de plantar-nos contra l’atac, donar les explicacions oportunes –que hi són- , acceptem que cal revisar els “privilegis” intentant amansar les feres populistes i demagògiques. Els Presidents del Congrés i del Senat en lloc de defensar què som, què fem i com se’ns ha de considerar (i consegüentment retribuir) entren en el joc al que també s’hi apunta d’una forma escandalosa el cap del Partit Popular (viure per veure).

Cal rebutjar la principal. No podem entrar en tacticismes i oportunismes. No es tracta de negociar res. Si cal corregir alguna cosa que es faci. Però des del manteniment de la dignitat de la feina i dels que la fem. Totes les masses piquen.

Per cert, fa pocs dies venia al diari que un jugador de futbol en atur havia trobat feina, de la seva, és clar. En un equip professional modest, de segona. Normal, si estava a l’atur és que no deu ser un crack. Felicitats, noi! Ah!, també varem saber que el contractaren pel sou mínim que havien negociat els representants dels futbolistes i els clubs. Res, 60.000,-€ a l’any. País.

Mataró, 10 de febrer.

09 de febrer, 2011

L’ocàs dels capitans.

-“Has vist l’article d’en Puigverd, a La Vanguardia?”

-“No, no acostumo a llegir aquest diari, però me’l miraré.”

Està bé. És una radiografia força aproximada de l’evolució del PSC des de la seva creació als anys setanta. És especialment notable l’explicació del funcionament intern del Partit en el darrers anys. És l’ocàs dels capitans.

Al Congrés de Sitges, el PSC va fer una inflexió. Els dirigents que durant vint anys van primer crear i després conduir l’organització varen ser derrotats, es va votar contra la seva gestió, i van ser apartats paulatinament, no pas abruptament i de cop, del comandament de l’organització.

Ja en els anys 2000, i fins ara, tot el poder real estava en les mans del que es va anomenar els “capitans”. Curiosament un moviment ample des del punt de vista territorial va anar esdevenint en una cúpula concentrada i molt reduïda que progressivament es va anar enrocant davant el sorprenent, o no, assentiment per acció o omissió del conjunt de l’organització.

No podrà pas queixar-se aquesta cúpula dirigent de que s’hagi qüestionat gaire la seva actuació. Les votacions registrades en els Congressos i en els Consell Nacionals sempre han estat majoritàriament favorables a la gestió efectuada. Per tant, és tot el Partit el que ha estat al darrera dels seus actuals dirigents. Deixem-ho clar.

Ara bé, els resultats polítics de la seva gestió canten. Els ciutadans/es en les darreres eleccions autonòmiques han deixat ben clar que no estan amb nosaltres. Des de les eleccions de 1999 anem com els crancs, cap endarrere. Cada vegada més endarrere. De 50 diputats a la Ciutadella a 28. Bé, alguna responsabilitat deu tenir l’actual equip dirigent d’aquests resultats. En política, quan es fracassa, malgrat que s’hagi treballat dur i de bona intenció, no queda més remei que decantar-se i pensar que potser sigui millor que en vinguin uns nous equips dirigents per intentar redreçar la situació. Que potser no ho aconseguiran, o ho tindran molt difícil per fer-ho, però cal intentar-ho.

El Primer Secretari, l’endemà de la desfeta del novembre passat, ja va fer el pas de decantar-se. No es tornarà a presentar. Però no n’hi ha prou amb aquesta retirada. Hi ha més gent que ha de plegar i fer “mutis per foro”. Alguns per corresponsables per acció, molts d’altres per corresponsables per omissió. No és de rebut que companys/es dirigents, al Partit i al Govern, passin ara com aquell que res a pontificar què és el que cal fer d’ara en endavant. No tenen autoritat per fer-ho. Van estar als comandaments i no se’n han sortit. També han de retirar-se.

Cal fer foc nou. Pot fer por enfrontar-se al buit de cercar nova gent –la por a la llibertat-, o pot fer basarda posar-s’hi –la tranquil•litat de l’establiment-. Però no queda més remei que fer-ho. Mantenir algun, encara que sigui sols algun, dels actuals dirigents pot portar una frustració molt gran a la soferta militància i consegüentment al nostre electorat.


Si volíeu escoltar
obriríeu la finestra.
Per esglaons de cançó
veritats pugen de pressa.


Madrid, 9 de febrer.

08 de febrer, 2011

Sobre la contenció de la despesa pública.

Aquests darrers temps, arran del necessari ajustament fiscal per reconduir el dèficit públic, s’està posant en qüestió ara la despesa autonòmica. Veus destacades de la dreta, que per cert, sempre han estat reticents –sinó ben contraries- a l’Estat de les autonomies, clamen contra el malbaratament de la despesa pública que segons ells representa l’existència de l’ample descentralització administrativa que hi ha a Espanya. Cal reduir l’administració i eliminar nivells potser redundants que, a més, són malgastadors.

Exemples que posen de manifest un cert desori en la despesa pública, de major o menor rellevància, els podem trobar en tots els nivells de l’administració, i més els derivats d’una època de vaques grasses en la que semblava que tot era possible.

Netejant documents i papers que m’arriben a la taula del despatx, que com és comprensible pel càrrec són molts i variats, m’he topat amb que havia de decidir què fer amb una acurada publicació, bon paper, excel·lents fotografies, un bon treball en suma, editat per la “Fundación para la Investigación y el Desarrollo Ambiental” de la Conselleria de Medio Ambiente, Vivienda y Ordenación del Territorio de la Comunidad de Madrid. El llibre es titula: “Ecología y caracterización genética de las poblaciones de Corzo de la Comunidad de Madrid

Sensacional! Tothom té dret a donar a conèixer el seu treball, que segurament té sempre alguna justificació de ser. Suposo que a les biblioteques especialitzades ja se’n deu guardar un exemplar (que a més es troba penjar a la xarxa) pel que no em queda més remei que optar per endreçar-lo degudament a la papera.

Madrid, 8 de febrer.

07 de febrer, 2011

Fent camí.

Inexorablement la vida va fent el seu camí. Anem cobrint etapes. Se’n acaben i tanquen unes. Se’n obren i comencen d’altres. Amb sort, agraïm-ho a qui sigui, en anirem fent de noves. Gaudim dels records dels paratges ja recorreguts. Ens il·lusionem amb les perspectives que s’entreveuen endavant.

Fem plans i projectes amb la temença de si tindrem algun contratemps per assolir una nova meta. Les probabilitats d’algun ensurt augmenten, malgrat que ara per ara no se’n manifesti cap de preocupant. Algunes noses hi ha, les pròpies del temps i el camí recorregut. És el temps dels madurs. El temps de viure en plenitud i sense neguits tot allò que som, tot allò que hem arribat a ser.

Endavant. Som-hi. Contents i convençuts. Per la vida. Alegria.




Per l’estiu serem avis.


Madrid, 7 de febrer.

03 de febrer, 2011

Llàgrimes de cocodril.

Ara tots són plors. La anunciada mort de les Caixes d’Estalvi que estem presenciant en directe dóna peu a tota mena de ploramiques, preferentment des de preteses posicions progressistes, a llençar la seva queixa. Acadèmics que han exercit la governació, acadèmics més o menys purs, governants que ja no ho són, plumífers sindicalistes, tot són jeremiades

Que si les Caixes feien una funció social (cert), que si impedien l’exclusió financera (?), que si estaven arrelades al territori (sí, i més enllà), que si la competència –els bancs- volien la seva desaparició (certament), que si han patit més la crisi perquè treballaven amb els que l’estan patint més (o causat més, que és una altra cosa), que si els seus gestor es varen apuntar alegrement a la festa (com tots i tothom), …

Però, ¿perquè volem obviar/amagar les nostres responsabilitats, d’acció o d’omissió? Malgrat tot el que ara vulguem dir, aquestes entitats financeres no eren pas angelicals ni modèliques en relació a d’altres agents del nostre sistema econòmic (potser, fins i tot, pitjors). En una continuada fugida cap endavant varen construir, no pas de forma gaire diferent que d’altres, un castell d’esplèndida façana que tenia uns ben febles fonaments. Especialment els fonaments socials. A on estaven arrelades? En quina societat real, més enllà de nominalismes? Mentre va bufar el vent a favor, tothom se’n va gaudir i va callar. Però ara el vent ve de cara. No estava previst que passés i ens ha deixat al descobert.

La solució dels seus problemes hagués pogut ser una altra. Podia haver estat la via de la nacionalització pura i dura. Sanejament a fons amb assumpció del forat (perquè hi ha forat, el provocat pels “nostres” pobres negres d’Alabama) amb fons públics i capitalització també amb fons públics. Massa tard, ja no hi som a temps. Les línies de força de l’economia europea no van pas en aquesta direcció i poca esma tenim per canviar-les. Tampoc anem tan sobrats de recursos per emprendre aital empeny. Per cert, qui ens manllevaria els diners per fer-ho? La competència? Per últim, tampoc hi ha voluntat per agafar l’escombra. Ah!, “si yo tuviera una escoba, ...”





Mataró, 2 de febrer.

01 de febrer, 2011

Febrer.


Alegria.
Mataró, 1 de febrer.