Les Assemblees territorials d’ERC tomben la posició, complicada, de la direcció de proposar el vot nul, en blanc o negatiu, indistintament, en el referèndum que s’haurà de celebrar per la ratificació del nou Estatut, i proposen directament el No.
Crec que aquesta proposta de les bases era previsible, és coherent, de sentit comú i, com tota opció democràtica, plenament respectable. Tota apel·lació a les bases d’un partit, de qualsevol, obtindrà com a resposta la ratificació de les seves essències. De les direccions dels col·lectius és la possibilitat de fer-los veure què és el més convenient. Però si els hi has dit una cosa desprès no pots esperar, quant demanes la seva opinió, que et diguin la contrària. ERC és un partit independentista (i republicà), i és perfectament comprensible la reacció de la seva gent. Hauria estat més difícil de comprendre una altra. Per tant, res a dir. Tothom té clar que el seu No, no té res a veure amb el del PP. Cap inconvenient per aquesta banda. Com deia fa pocs dies, clarificació.
A qui han traspassat el problema és a les forces del Si, i especialment als socialistes, i més que ningú al President. Queda evidentment plasmada la diferència estratègica entre les dues formacions que en una jugada tàctica molt important divergeixen completament. Res hauria que objectar si no fos que comparteixen govern. El camí que tàcticament podien haver fet junts un bon tram s’esvaeix. La possibilitat de fer un nou bloc central, progressista, de la política catalana se’n va en orris. És evident que més enllà no es pot anar. Llavors, desprès del rebuig sols queda la marginalitat, ja que, amb qui es pot avançar més? O potser, es somia amb tenir la força (de quina mena?) per imposar-se? Les dades conegudes, ara per ara, no semblen pas corroborar aquest desig
Crec que està cantat que amb la caiguda de les fulles, si no abans, haurem d’anar a votar novament en eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, sigui quin sigui el resultat del referèndum.
Respecte a aquesta propera cita. Si dissabte el Consell Nacional d’ERC s’inclina definitivament pel No, què faran els Senadors d’ERC en el tràmit del Senat? Votaran també negativament? Seria coherent. I, llavors en quina data es faria la preceptiva consulta? Haurà de tornar el text al Congrés, amb la consegüent satisfacció de la dreta, i desgast del PSOE. Quo usque tamdem abutere, Catilina, patientia nostra?. Faran més llarga l’agonia? Renoi, que n’és de complicat això de la política! Per deixar-la en mans d’aprenents i maldestres!.
Feixuga feina els (ens) espera als partidaris del Si, que hauran d’arrossegar als seus electors a les urnes, ja que per motius divergents no participaran pas entusiasmats en la consulta. Segons quin sigui el resultat final, com es gestionarà? Recordeu el Referèndum per la Constitució europea. Hem tornat a Niça. Tornarem a Sau, i al 79? O, començarem una nova etapa nafrats i d’esmes?
El ventall de possibilitats és ample: des del desastre a la socio-vergència. O millor dir,... la conver-sociata.
Mataró, 4 de maig.
Crec que aquesta proposta de les bases era previsible, és coherent, de sentit comú i, com tota opció democràtica, plenament respectable. Tota apel·lació a les bases d’un partit, de qualsevol, obtindrà com a resposta la ratificació de les seves essències. De les direccions dels col·lectius és la possibilitat de fer-los veure què és el més convenient. Però si els hi has dit una cosa desprès no pots esperar, quant demanes la seva opinió, que et diguin la contrària. ERC és un partit independentista (i republicà), i és perfectament comprensible la reacció de la seva gent. Hauria estat més difícil de comprendre una altra. Per tant, res a dir. Tothom té clar que el seu No, no té res a veure amb el del PP. Cap inconvenient per aquesta banda. Com deia fa pocs dies, clarificació.
A qui han traspassat el problema és a les forces del Si, i especialment als socialistes, i més que ningú al President. Queda evidentment plasmada la diferència estratègica entre les dues formacions que en una jugada tàctica molt important divergeixen completament. Res hauria que objectar si no fos que comparteixen govern. El camí que tàcticament podien haver fet junts un bon tram s’esvaeix. La possibilitat de fer un nou bloc central, progressista, de la política catalana se’n va en orris. És evident que més enllà no es pot anar. Llavors, desprès del rebuig sols queda la marginalitat, ja que, amb qui es pot avançar més? O potser, es somia amb tenir la força (de quina mena?) per imposar-se? Les dades conegudes, ara per ara, no semblen pas corroborar aquest desig
Crec que està cantat que amb la caiguda de les fulles, si no abans, haurem d’anar a votar novament en eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, sigui quin sigui el resultat del referèndum.
Respecte a aquesta propera cita. Si dissabte el Consell Nacional d’ERC s’inclina definitivament pel No, què faran els Senadors d’ERC en el tràmit del Senat? Votaran també negativament? Seria coherent. I, llavors en quina data es faria la preceptiva consulta? Haurà de tornar el text al Congrés, amb la consegüent satisfacció de la dreta, i desgast del PSOE. Quo usque tamdem abutere, Catilina, patientia nostra?. Faran més llarga l’agonia? Renoi, que n’és de complicat això de la política! Per deixar-la en mans d’aprenents i maldestres!.
Feixuga feina els (ens) espera als partidaris del Si, que hauran d’arrossegar als seus electors a les urnes, ja que per motius divergents no participaran pas entusiasmats en la consulta. Segons quin sigui el resultat final, com es gestionarà? Recordeu el Referèndum per la Constitució europea. Hem tornat a Niça. Tornarem a Sau, i al 79? O, començarem una nova etapa nafrats i d’esmes?
El ventall de possibilitats és ample: des del desastre a la socio-vergència. O millor dir,... la conver-sociata.
Mataró, 4 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada